La guerra 2.0 per les municipals ha començat


Fins fa quatre dies, les persones candidates a ocupar la trona del ple municipal, es batien en el curiós duel de petonejar al major nombre de potencials votants en els actes públics. Però la guerra no té fronteres, i ara s'ha transferit al món digital, rivalitzant en piular més, i més fort.

El Twitter, segons Viquipedia, traduït al català com piular, és un servei de microblogging que permet als seus usuaris enviar i llegir missatges de text d'una longitud màxima de 140 caràcters. Aquestes actualitzacions es mostren en la pàgina de perfil de l'usuari, i són també enviades de forma immediata a altres usuaris que han triat l'opció de rebre-les.

I en aquesta plataforma de microblogging hi podem trobar bàsicament dues tipologies de comptes d'usuari que representen a una persona real: Els més informals, qui han traslladat el seu àlies de la vida real per crear el seu propi noma la xarxa. Així podem trobar @Kueski's, @Eduardiko's, o @Kikukumba's. O els qui, un xic més seriosos, utilitzen el resultat de fusionar el seu nom i cognoms, trobant per exemple en @Moimaigi.

Però la política vilanovina no deixa d'aportar-nos curiositats i és que el nostre Nàtius, en el moment d'accedir a Twitter, va decidir anomenar-se @alcaldeVNG. Tenint en compte que el seu càrrec acabarà d'aquí a poc temps (evidentment amb opció a ser reelegit), agafar aquest nickname només pot voler dir una escassetat de visió de futur. I si ara jo fos de l'oposició afegiria: “així van les polítiques municipals”. O una autoestima, mancada de prudència, que frega el narcisisme. I si ara jo fos tripartidaire afegiria: “estem convençuts de lo bona que és la nostra feina”.

El nom d'usuari, o nickname, al Twitter serveix per respondre a qui ets, i no a què ets o què fas, ja que el primer pots especificar-ho al perfil, i el segon ho expliques en els propis tweets.

Tenint en compte que les alcaldies, en bé de la democràcia, no acostumen a ser eternes, si el Sr. Elena ha fet servir un nickname directament relacionat amb el seu càrrec polític, em sorgeix una pregunta: què passarà quan ja no sigui alcalde? Cedirà el nom, juntament amb la vara i la clau de la ciutat,al seu successor (o successora)? Haurà de canviar-se'l provocant errors entre els seus seguidors que vulguin retwittejar-se? No seria millor seguir a la persona (perdurable) que no pas al polític (temporal)?

Però si aquest nom d'usuari ja tenia controvèrsies, el 30 de gener vaig piular la descoberta del nou perfil de la lider del principal partit de la oposició: @alcaldessavng.
Què representa aquest nom? Una cosa és dir què ets, però d'aquí a dir què pretens arribar a ser hi ha un bon tros. Si en el primer cas l'autoestima ja era exagerada, aquesta mostra d'amor propi pot arribar a confondre's amb la follia.
Entre aquest nou perfil de Twitter i el grup al Facebook “Jo també penso que ja és hora que VNG tingui una alcaldessa” sembla que la única aportació que pot fer-nos el grup municipal de CiU sigui el canvi de gènere de qui estigui al capdavant del consistori.

Una mostra, amb un toc d'humor, de que al Twitter qualsevol pot ser @alcaldeVNG, @ReidelsPocasoltes, o el @GegantdelaPorra, és el nou perfil twittaire aparegut fa uns dies. El @SecretatiPrimer ironitza dels perfils 2.0 dels nostres polítics municipals. [Estem a l'expectativa de veure com evoluciona].


¿Creuen els nostres representants que les noves aplicacions digitals són una eina per acostar-se a la ciutadania, o només en fan un ús relatiu per poder-se penjar la medalla de “polític 2.0”? Què passarà amb aquest twitters passades les municipals? Què és el més proper: @neuslloveras, o @alcaldessavng? ¿Interactuen amb les persones que els segueixen i els hi fan aportacions, o només fan servir el Twitter per fer propaganda?

Sens dubte dóna més confiança piular amb un @SantiRodriguez o un @GFigueras, que no pas amb l' @alcaldeVNG, perquè no saps si darrere hi ha el sr. Elena, o algú que es dedica a posar-li els tweets.

_________________________


- Article publicat a Vilanovadigital
- Article publicat a Garraf Digital

Read On

Altruisme vs egoisme, caritat vs solidaritat

Els catalans som una societat privilegiada perquè TV3 ens ha posat, a l'abast de la mà, una nova forma d'expiació col·lectiva per poder deixar el nostre comptador moral a zero, abans de fer fumejar la Visa, i poder silenciar la nostra consciència, cada cop que obrirem la cartera. No serà que La Marató no ens demana solidaritat sinó que ens agafa pels ous la veu de la consciència?


Al llarg de la història la humanitat hem realitzat formes d'expiació col·lectiva. Cert és que aquesta expressió recorda temps ja passats on el quotidià estava fortament lligat a lo religiós i s'expressava,molt sovint, de manera massa primitiva i salvatge. Però avui en dia no ens cal rebuscar massa per trobar formes evolucionades, d'aquelles arcaiques expressions de redempció grupal, que fins i tot hem arribat a laicalitzar lligant-les més a la ètica que únicament a la religió.

Ara que arriba l'època del consum exagerat i superflu, TV3 ha sabut com alleugerar el pes de la nostra consciència: creant la seva Marató.

Quina millor manera per ampliar la nostra despesa nadalenca que pagant prèviament un petit peatge a la ètica? El càlcul és senzill: en dono primer 50 a una causa justa i solidària, per després poder-ne gastar 500 sense filar prim. Els catalans som una societat privilegiada perquè “La Nostra” ens ha posat, a l'abast de la mà, una nova forma d'expiació col·lectiva, per poder deixar el nostre comptador moral a zero, abans de fer fumejar la Visa, i poder silenciar la nostra consciència, cada cop que obrirem la cartera.

Amb això en cap moment pretenc posar en dubte l'objectiu de La Marató, ans el contrari; però si l'ús que en fem cadascú de nosaltres. La pregunta aquí sembla fàcil: La Marató recolliria els mateixos diners si es celebrés al juny (pre- període d'estiueig)? Segurament que no, perquè fa 15 dies ja va quedar ben clar que poden tocar-nos els sous, les pensions i l'edat de jubilació, però no les vacances.

Aleshores la nostra solidaritat depèn de l'època de l'any? La nostra benevolència és tant versàtil que variarà segons qui, com i quan se'ns demani suport? Amb quins paràmetres valorem la nostra generositat si és capaç de discordar d'aquesta manera? No serà doncs que La Marató no ens demana solidaritat sinó que ens agafa pels ous la veu de la consciència?

I pel que fa a les entitats i empreses que fan donatius, quin és el motiu real que hi ha darrere de les seves accions? Alfred Vernís, professor d'ESADE, explicava ahir al diari ARA que algunes companyies ho fan servir per rentar-se la cara; com una estratègia de màrqueting.

Si, si; el més important és que s'inverteix en investigació i recerca! Però és que a mi sempre m'han dit que el fi no justifica els mitjans. Cal fer la vista grossa en aquesta ocasió? Per un cop que tota la societat catalana anem a una!

En tot cas, ja que els motius de fons de cadascú, tant si són egocèntrics com altruistes, no els podrem saber mai (o això espero), aquest article només pretén generar una mica de reflexió individual. Que representa per cadascú de nosaltres el que hem donat? Hem decidit donar el que ens sobra o el que tenim? La nostra donació serà, per exemple, part del que teníem pensat gastar-nos en aquestes dates? La nostra generositat acaba avui, i fins d'aquí un any, convertint-la en un acte puntual de caritat, o som persones solidàries cada dia de l'any?

_________________

- Article publicat a Vilanovadigital
Read On

Estat d'alarma contra demandes laborals


En una societat com la nostra, l‘ús de les forces militars per esmenar una circumstància com aquesta no deixa de ser un pas enrere. És la força militar qui ha de vetllar, igual que en els antics règims dictatorials, perquè la nostra democràcia funcioni?

Vaig viure la vaga sorpresa dels controladors aeris des de lluny de casa i només l'he pogut seguir puntualment des de la televisió, sense poder-ne contrarestar la informació ni poder llegir digitalment els diferents punts de vista que suposo que hi deu haver.

Malgrat que d'aquest succés ja s'hagi opinat lo inopinable, hi ha un aspecte que des del primer moment m'ha deixat molt preocupat; motiu doncs d'aquest escrit, sense voluntat de repetir-me.

No conec les condicions laborals d'aquest col·lectiu i, com la majoria de mortals que fem mans i mànigues per arribar a final de mes, les seves demandes ens resultaran banals al saber què s'embutxaquen cada any. Però tot treballador té drets i deures que ha d'exigir, els primers, i acomplir, els segons; ja que no podem reclamar fins a la sacietat uns, i oblidar els altres. Ambdós estan relacionats. Les demandes dels seus suposats drets les coneixem, però tots hem vist com s'han omés alguns deures, i això els resta credibilitat a l'hora d'exigir els primers.

Un exemple en serien les seves figurades incapacitats laborals temporals. Una manca de responsabilitat cap al seu lloc de treball, però també cap als mateixos mortals d'abans, els qui fem mans i mànigues per arribar a fi de mes, ja que les seves baixes, com la de la resta de classe treballadora que fingeix malalties, es costegen amb els centenars d'euros que l'estat descompta cada mes a cadascú de nosaltres.
La baixa per malaltia és un dret? Si, sens dubte! Però aquest dret obté sentit si existeix corresponsabilitat amb la resta dels qui paguem mensualment la Seguretat Social. Perquè tots ja sabem què acaba passant quan mig país pren consciència de que està treballant per la barra de l'altre mig (que es grata la panxa simulant estar malalts).

Aquestes falses malalties no deixen de ser una anècdota més de tot aquest conflicte gestat des de fa molt de temps.
El preocupant del cas,i que fa posar en dubte la idoneïtat de que aquests individus ocupin aquestes places, és que han posat en situació d'alerta tot un estat només per reclamar unes millores laborals, en alguns casos totalment subjectives. Han fet abús de la seva posició assolida de forma democràtica, arribant a propiciar un semi- totalitarisme amb la intervenció de l'exèrcit.
Repeteixo que no sé quines són les seves condicions. I que aquests siguin els millor pagats de tot Europa no ha de voler dir que ja estiguin bé. Pot ser són els controladors italians (que cobren la meitat que els espanyols) els qui han d'arribar al nivell salarial dels d'aquí. Però malgrat tenir una jornada laboral excessiva, escassos dies de lliure disposició, i un sou que no es correspon gens amb la responsabilitat que exerceixen, no poden permetre's el luxe de boicotejar la vida de
milers de persones que volien gaudir del seu dret al descans, que havien de ser intervinguts en algun centre hospitalari, o simplement havien estalviat molts mesos per tenir una desena part del sou mensual d'un controlador per fer el viatge de la seva vida.


I el que neguiteja de tot plegat és que s'hagi aribat a fer ús de l'exèrcit per pal·liar la situació. En una societat com la nostra, en vies de desenvolupament i de camí a una major humanització, l'ús de les forces militars per esmenar una circumstància com aquesta no deixa de ser un pas enrere.
Si ja hem de veure anuncis, absurdament contradictoris, on l'exèrcit es ven com l'eina per dur a terme missions de pau, sense entendre que la Pau és un mitjà i no un fi que es pugui imposar per la força, la violència i la mort. Si ja hem de sentir dir que les forces militars espanyoles duen a terme grans missions humanitàries, sense que els seus defensors coneguin la resta d'organitzacions, igual o més preparades, que també en realitzen amb un cost molt inferior, i sense estar supeditades a voluntats polítiques o interessos econòmics. Ara resultarà que gràcies a l'exèrcit s'ha superat aquest entrebanc. Amb altres paraules, que és l'exèrcit i no els propis ciutadans qui vetlla pel funcionament normal del nostre Estat. O dit d'una altre manera, que la nostra democràcia és fictícia, ja que funciona per la força; avança gràcies al control militar permanent.
I si això ja és preocupant, aquest grau personal de neguiteig es veu agreujat al veure l'aprovació social generalitzada que ha tingut aquesta actuació militar del govern central.

Fins on ha arribat el funcionariat si és capaç d'atacar el propi estat d'aquesta manera? Haurem de repensar el model de gestió pública per la immaduresa dels propis treballadors?
És la força militar qui ha de vetllar, igual que en els antics règims dictatorials, per que la nostra democràcia funcioni?
O haurem de desdir-nos dels nostres ideals i cedir totalment a la privatització?

Sort que el món de la restauració és de gestió privada (o ocasionalment concertada), perquè si demà els milers de bars acordessin no aixecar les seves persianes, estaríem a l'inici de la 2a Guerra Civil, sobretot si el govern decidís pal·liar la situació posant l'exèrcit darrere les barres.

____________________________
- Publicat a VilanovaDigital: Boicotejadors aeris
- Publicat a GarrafDigital: Boicotejadors aeris

Read On

Cap a on va la Comunitat Virtual EnGrup?

EnGrup va néixer com una eina semi—pionera en el món de les comunitats virtuals i l’educació en el lleure. Encara recordo el projecte, del curs sobre Creació de Comunitats en xarxa, de crear una comunitat virtual per monitors/es del MCEC i que, degut a les presses en l’entrega, vaig anomenar-la “Xirucaires”. A partir d’aquí, ja sense les presses forçades pel calendari acadèmic, vaig passar la proposta a la presidència del MCEC; i en un tres i no res, ja sense la meva participació, l’embrió va evolucionar fins a aparéixer l’EnGrup, la comunitat virtual d’educadors de parla catalana.

En aquells inicis, on la dependència digital del nostre quotidià era menor que l’actual, va costar arrencar. La majoria o no fèiem servir ordinadors o, com a molt, ens interrelacionàvem via messenger, i el concepte comunitat virtual encara semblava fora de lloc. Però amb només un any va enganxar fort en la base esplaiera: els fòrums treien fum, l’arxiu de recursos creixia de forma desmesurada, i ClickArt i l’equip motor d’Engrup no donàvem a l’abast.

Però el món de la informàtica avança a passes de gegant, i aquell globus de participació esplaiera virtual s’ha anat desinflant. La web 2.0 ha entrat amb força a les nostres vides, i l’EnGrup no pot competir amb facebooks, twitters, flicks o els milers d’opcions més que existeixen a la xarxa. Ara, qui en dirigeixen les passes, es troben amb la dicotomia d’aferrar-se a la grandesa engrupaire de temps passats, intentant erròniament de fer competir aquest liliputenc amb habitants de Brobdingnag, o desterrar-ho al país digital dels records dels temps passats (on habiten també els xats de Terra, el buscador Ozú, el fotolog, etc.) i cercar noves vies d’interrelació entre els nostres monitors/es.

La sensació d’estar damunt d’una versió esplaiera de l’Holandès Errant (no la versió de Piratas del Caribe) se t’empapa quan recordes la contrasenya per entra a la comunitat i hi trobes fòrums deserts, i una participació general minsa i desganada. Però la fe en aquest projecte segueix sent gran i l’apartat d’actualitat s’actualitza amb certa freqüència, però potser no amb la que faria falta per voler-hi donar una ullada cada cop que engegues l’ordinador i cerques informació especialitzada. I si l’eina fos integrar-se en alguna de les grans plataformes de notícies més que seguint gastant esforços excessius?

Una altre opció de cara a la participació dels monitors podria ser integrar els comptes de facebook amb la d’engrup. La majoria de eines 2.0 que apareixen ara en xarxa et donen la opció d’inscriure-t’hi a través del propi compte facebook o twitter; i ja fa anys que, per potenciar la participació, per fer servir youtube, bloggger o picassa, et basta amb tenir un compte de gmail. Pot ser amb una aplicació al facebook de la comunitat engrup ja n’hi hauria prou, o renéixer amb una característiques com Jumo o Facecoop...
Pensant-hi, el nom facengrup queda bé i tot!
I per què no integrar elements 2.0 a la portada de la comunitat?

A l’espera d’olorar el rumb que agafarà, podem afegir elements que fomentin la participació dins la intranet de les zones.
Si a la zona teniu una pàgina de fans del facebook, aquesta la podeu inserir dins la intranet de zona de l’engrup, i així facilitar la interacció entre ambdues comunitats.

Com:

1. ves a la pàgina del facebook i còpia l’adreça (Ctrl + C) web d’aquesta.
2. Al menú de la dreta clicka “Editar pàgina”
3. Al menú de la dreta que t’apareix clicka “Marketing”
4. Tot seguit clicka “Add a Like Box to your website”
5. Aniràs a la pàgina de facebook Developers. Allí introdueix l’adreá de la pàgina que has copiat en el primer pas a la casella de “Facebook Page URL”.
6. A witdh (que és l’amplada) pots deixar-ho igual, tot i que per fer-ho més estètic pots introduir 700, que és l’amplada màxima de text de la intranet de zones d’engrup.
7. La resta modifica-ho al teu gust.
8. Clicka “Get code” i t’apareixerà una finestreta amb codi html.
9. Còpia només el codi de la finestreta de sota, la que s’anomena XFBML.
10. Ves a engrup.org, registrat, i a la última opció del menú “Zona registrada” clicka “Modificar pàgina d’entrada”
11. A la casella que és pel Text de benvinguda, enganxa-hi el codi generat per “Facebook Developers” en el format de “Codi font” (botó de l’esquerra del menú superior de la casella).
12. A baix de tot de la pàgina clicka “Modificar”, i ja ho tens!

A Zona 16 tenim compte propi a twitter, facebook i youtube, i l'he integrat dins la home intranet de zona 16 de l'engrup, amb la intenció d'interrelacionar aquestes 4 eines; llàstima que la interrelació és bidireccional ja que la nostra comunitat virtual no permet enviar actualitzacions cap a les altres eines 2.0.

Us afegeixo aquí un "pantallassu"per veure com queda:

I el corresponent codi font:


<table width="700" cellspacing="0" cellpadding="0" border="0">
<tbody>
<tr>
<td width="450" valign="top" rowspan="2">
<script src="http://connect.facebook.net/en_US/all.js#xfbml=1" type="text/javascript"></script>
<fb:like-box header="true" stream="true" connections="14" width="445" href="http://www.facebook.com/pages/Zona-16/151932221492299"></fb:like-box></td>
<td width="250" valign="top" height="202">
<p align="right"> <object width="250" height="202">
<param value="http://www.youtube.com/cp/vjVQa1PpcFMesonJEjVgF_As1oVG3-bAT_HkRdAxvik=" name="movie" /><embed width="250" height="202" type="application/x-shockwave-flash" src="http://www.youtube.com/cp/vjVQa1PpcFMesonJEjVgF_As1oVG3-bAT_HkRdAxvik="></embed></object> </p>
</td>
</tr>
<tr>
<td width="250" valign="bottom" height="298" align="right">
<p align="right">
<script src="http://widgets.twimg.com/j/2/widget.js" type="text/javascript"></script>
<script type="text/javascript">
new TWTR.Widget({

version: 2,

type: 'profile',
rpp: 7,

interval: 6000,

width: 250,

height: 297,

theme: {

shell: {

background: '#f7a34a',

color: '#050505'

},

tweets: {
background: '#76e368',

color: '#050505',

links: '#200c94'

}

},

features: {

scrollbar: false,

loop: false,

live: true,

hashtags: true,

timestamp: true,

avatars: false,

behavior: 'all'

}

}).render().setUser('zona_16').start();

</script>

</p>

</td>

</tr>

</tbody>

</table>


Read On

Nova AGE del MCEC

A grans trets, la norma serveix per regular la relació entre un grup de persones concret. Per deixar de banda la iniquitat i subjectivitat i aferrar-se a la imparcialitat i a la neutralitat. La norma, doncs, sistematitza aquest conjunt de relacions,però ho fa de forma impersonal i generalitzada.
Sóc ferm defensor de la necessitat de normatives, però sempre he cregut que en les relacions interpersonals, abans que les regles, hauria d'imperar la lògica i el sentit comú; ja que de tots és sabut i malauradament acceptat que en el nostre quotidià lo normal no tendeix a ser lo lògic.

Ahir, en l'Assemblea General Ordinària del Moviment, davant una situació anòmala concreta, on el RRI regulava de forma massa genèrica i per tant poc lògica, el Consell Directiu va apel·lar a l'assemblea, que és el màxim ordre decisori del MCEC, per buscar una solució consensuada. Es donava el fet particular que les dues persones que es presentaven per primera vegada a ocupar els càrrecs que quedaven buits tenien tot el suport dels centres i les zones (així expressat en el plenari), però s'havien presentat fora del termini regulat en la normativa interna. I el Consell Directiu, al preguntar a l'assemblea com actuar davant d'aquesta circumstància, la primera resposta que va rebre va ser el xantatge.
Un xantatge amagat sota la capa de la ètica que, distorsionat per funcionaments interns de zona i amplificat per una desraonada animadversió oculta, dipositava la responsabilitat d'aquesta situació damunt del consell directiu i pretenia bescanviar-ho per un tracte de favor cap als pocs centres que no havien fet lliurat les documentacions.

És cert que les dues situacions presentades incomplien el reglament de règim intern. Però la primera sorgia d'una manca prèvia d'apetència a formar part del consell i s'exposava a l'assemblea per buscar una solució afectiva a la necessitat de que aquest òrgan estigués complet. I la segona pretenia premiar als membres del MCEC que no havien complert amb els terminis de les documentacions, propiciant el desordre i la falta de corresponsabilitat, alhora que assenyalava a la presidència com a culpable d'aquesta suposada situació injusta (no poder votar a l'assemblea per no tenir les documentacions al dia), quan aquestes normes van ser aprovades per tots els esplais fa més de 10 anys.
En poques paraules: la primera pretenia resoldre entre tots una situació generada entre tots, i la segona defensava la manca de compromís i el favoritisme.

Davant d'això, l'Assemblea hagués pogut plantejar la lògica de diferenciar les dues situacions: Per una banda deixar clar que qui no compleix no vota, i per l'altre solucionar in situ què fer amb les dos noves candidatures. Però al no fer-ho en un primer moment, el Consell Directiu no podia cedir al suborn de pretendre igualar els dos fets, perquè si ho hagués fet hagués donat carta blanca a no tenir cap tipus de deure vers al Moviment i, per tant, a dificultar el seu funcionament. I tard o d'hora això repercutiria en els propis centres.

Per tant, tornant a l'inici d'aquest escrit, per l'absència de sentit comú, es va haver de recórrer a la rigorositat del reglament i convocar una assemblea extraordinària.

Aquí va ser molt fàcil senyalar amb el dit els qui convocaven una nova reunió plenària: a més a més de fer-ho malament, ens fan venir un altre dia a Barcelona! Però cal ser conscients que el qui la vam convocar vam fer-ho per no poder consentit que s'intentés encabir en un mateix sac la voluntat d'avançar i la voluntat d'alliberar a tothom de responsabilitats.

Així doncs tornarem a trobar-nos d'aquí 30 dies, temps suficient per que qui es presenti pugui atendre's a la normativa, i per què els membres convocats a l'assemblea puguin exercir el seu dret a vot havent acomplert prèviament el deure de presentar les documentacions.

En el fons no deixem d'assemblar-nos a alguns dels adolescents que pretenem educar: com més cridem pels nostres drets, més oblidem quins són els nostres deures. I uns no poden existir sense els altres.


Read On

Armes de foc


Diumenge passat Vilanova i la Geltrú es despertava de dol degut a la mort de dos veïns de la ciutat.

Dilluns, a Cambrils, una altra persona era assassinada també per arma de foc. I mentre les places d’ambdós municipis s’omplien de gent per homenatjar les víctimes i rebutjar la violència, l’Estat Espanyol ultimava la darrera venda armamentística.
Pot semblar estrany relacionar ara aquests dos fets ja que tenir una arma de foc no redueix responsabilitats a qui en fa ús. Cert és qui és violent ho és amb o sense armes, però una arma de foc dóna resposta a una impulsivitat que pot ser es veuria reduïda amb la seva absència. Com a mínim m’agradaria pensar que sense armes de foc els resultats d’una impulsivitat violenta serien menys nefastos.

Una arma de foc serveix per matar o, com ens intenten vendre els seus custodis, per defensar-se, per caçar, o fins i tot per “practicar esport”. Tot i així, en qualsevol d’aquest últims supòsits, fins i tot justificar-ho amb l’autodefensa ens du a matar, per tant el resultat és el mateix.
Aquí aleshores les pregunta no seria si són suficients els controls per obtenir i renovar el permís d’armes, sinó si s’hauria de permetre que la població civil tingui accés legal a armes de foc.

Tot i així socialment ningú centrarà la mirada en l’objecte amb el que s’han efectuat els assassinats, sinó en el suposat augment d’aquestos i per tant la justificació perfecta per seguir invertint en la malnomenada defensa.
Fixem-nos en que, malauradament, a l’atracador del banc de Cambrils se l’acusarà d’homicidi, i no pas d’assassinat, com si dur una pistola a sobre no indiqués una voluntat prèvia d’atemptar contra la vida d’algú altre. Si qui porta un preservatiu a la butxaca és senyal que es té intenció de fer-lo servir, i fins i tot actuarà de forma premeditada per arribar a aquest fi (altrament dit lligar); qui va amb una pistola carregada dins la caçadora ja mostra una predisposició a usar-la. Per a què més podria servir sinó? Per tant, la possessió d’armes en si mateix ja hauria de ser considerat delicte per temptativa d’assassinat.

Però els qui puguem pensar això no ens enriquim pas del gran negoci consistent en produir armes per vendre, i posteriorment seguir-ne produint per vendre-les als qui s’han de protegir dels qui ens les han comprat primerament. I aquí no cal recargolar més la història amb tots els beneficis generats per la indústria de la guerra.

Ja ho diu la saviesa popular: qui juga amb foc es crema.
Quina absurditat més gran haver de tenir armes per poder-nos defensar de les armes que els nostres governs han produït i venut prèviament.

Ahir mateix ja es van sentir les primeres reaccions sobre l’augment de la inseguretat, i segur que ja han aparegut debats per televisió sobre les raons que duen als agressors a acabar amb la vida de les seves víctimes. Reflexionarem sobre el paper de l’educació, sobre la duresa del sistema penitenciari, sobre la rapidesa i eficiència del model judicial, etc., i farem ben fet; però en cap moment ningú es qüestionarà que Espanya hagi passat a ser el 6 exportador d’armes mundial, i que els seus beneficis hagin augmentat un 44%.

Evidentment que s’ha de treballar per eliminar la violència de la nostra societat, però això no podrem fer-ho sense eliminar prèviament les eines que faciliten la seva perpetuació.

___________________
- Article publicat a vilanovadigital: Armes de foc
Read On

Followers