Creient que el meu pas per l’esplai ja estava arribant a les seves darreries, i amb ganes de seguir treballant per un posible i necessari món millor, vaig començar a participar de l’Àmbit d’Educació Per al Desenvolupament sense saber ben bé què volia dir aixó d’educar per al desenvolupament.

I no ens enganyem, un dels motius principals era poder participar del XIV Campamento d’UJEDO. Volia saber com viuen en un país dels anomenats en “vies de desenvolupament”, saber què fan, com treballen el lleure...

Vaig marxar amb vestit de superman posat, treient pit i vacunat contra tot tipus de malalties. I vaig tornar amb la capa sota el braç, malalt d’inquietuts (no vaig pensar en vacunar-m’hi) i amb una llista enorme de coses a fer.

La primera vegada em creia amb la força d’un tsunami; i ara sóc ben conscient de ser una simple gota d’aigua, però amb major força que abans, perquè m’informo (millor dit em contrainformo) i per tant puc decidir. Decidir en cada moment si segueixo el curs del riu anomenat Sistema Capitalista, si vaig per les vores, o si vaig a contracorrent.

Tots creiem la cooperació com a treballar sobre el terreny (i evidentment és la meva fita i gran somni), però el pas cap a un món més just el fem en el nostre quotidià. Quan mengem alguns productes respecte uns altres, segons la roba que vestim, com ens movem d’un lloc a l’altre, on posem els nostres diners, a través de quins mitjans ens informem (o desinformem), quins hàbits tenim en el dia a dia...

I en el cas de tots els agents educatius, l’enfoc cap a aquest món millor, començar en incloure l’Educació per al Desenvolupament (o millor dit “Educació per a una ciutadania global) com a accent en la manera d’educar.

Col·laboració al n. 162 de la revista Estris en motiu del tema central de la publicació corresponent al juliol- agost de 2008.