A grans trets, la norma serveix per regular la relació entre un grup de persones concret. Per deixar de banda la iniquitat i subjectivitat i aferrar-se a la imparcialitat i a la neutralitat. La norma, doncs, sistematitza aquest conjunt de relacions,però ho fa de forma impersonal i generalitzada.

Sóc ferm defensor de la necessitat de normatives, però sempre he cregut que en les relacions interpersonals, abans que les regles, hauria d'imperar la lògica i el sentit comú; ja que de tots és sabut i malauradament acceptat que en el nostre quotidià lo normal no tendeix a ser lo lògic.

Ahir, en l'Assemblea General Ordinària del Moviment, davant una situació anòmala concreta, on el RRI regulava de forma massa genèrica i per tant poc lògica, el Consell Directiu va apel·lar a l'assemblea, que és el màxim ordre decisori del MCEC, per buscar una solució consensuada. Es donava el fet particular que les dues persones que es presentaven per primera vegada a ocupar els càrrecs que quedaven buits tenien tot el suport dels centres i les zones (així expressat en el plenari), però s'havien presentat fora del termini regulat en la normativa interna. I el Consell Directiu, al preguntar a l'assemblea com actuar davant d'aquesta circumstància, la primera resposta que va rebre va ser el xantatge.

Un xantatge amagat sota la capa de la ètica que, distorsionat per funcionaments interns de zona i amplificat per una desraonada animadversió oculta, dipositava la responsabilitat d'aquesta situació damunt del consell directiu i pretenia bescanviar-ho per un tracte de favor cap als pocs centres que no havien fet lliurat les documentacions.

És cert que les dues situacions presentades incomplien el reglament de règim intern. Però la primera sorgia d'una manca prèvia d'apetència a formar part del consell i s'exposava a l'assemblea per buscar una solució afectiva a la necessitat de que aquest òrgan estigués complet. I la segona pretenia premiar als membres del MCEC que no havien complert amb els terminis de les documentacions, propiciant el desordre i la falta de corresponsabilitat, alhora que assenyalava a la presidència com a culpable d'aquesta suposada situació injusta (no poder votar a l'assemblea per no tenir les documentacions al dia), quan aquestes normes van ser aprovades per tots els esplais fa més de 10 anys.

En poques paraules: la primera pretenia resoldre entre tots una situació generada entre tots, i la segona defensava la manca de compromís i el favoritisme.

Davant d'això, l'Assemblea hagués pogut plantejar la lògica de diferenciar les dues situacions: Per una banda deixar clar que qui no compleix no vota, i per l'altre solucionar in situ què fer amb les dos noves candidatures. Però al no fer-ho en un primer moment, el Consell Directiu no podia cedir al suborn de pretendre igualar els dos fets, perquè si ho hagués fet hagués donat carta blanca a no tenir cap tipus de deure vers al Moviment i, per tant, a dificultar el seu funcionament. I tard o d'hora això repercutiria en els propis centres.

Per tant, tornant a l'inici d'aquest escrit, per l'absència de sentit comú, es va haver de recórrer a la rigorositat del reglament i convocar una assemblea extraordinària.

Aquí va ser molt fàcil senyalar amb el dit els qui convocaven una nova reunió plenària: a més a més de fer-ho malament, ens fan venir un altre dia a Barcelona! Però cal ser conscients que el qui la vam convocar vam fer-ho per no poder consentit que s'intentés encabir en un mateix sac la voluntat d'avançar i la voluntat d'alliberar a tothom de responsabilitats.

Així doncs tornarem a trobar-nos d'aquí 30 dies, temps suficient per que qui es presenti pugui atendre's a la normativa, i per què els membres convocats a l'assemblea puguin exercir el seu dret a vot havent acomplert prèviament el deure de presentar les documentacions.

En el fons no deixem d'assemblar-nos a alguns dels adolescents que pretenem educar: com més cridem pels nostres drets, més oblidem quins són els nostres deures. I uns no poden existir sense els altres.