Kiku Kumba

La guerra 2.0 per les municipals ha començat

2011-02-07T23:31:00.004+01:00

Fins fa quatre dies, les persones candidates a ocupar la trona del ple municipal, es batien en el curiós duel de petonejar al major nombre de potencials votants en els actes públics. Però la guerra no té fronteres, i ara s'ha transferit al món digital, rivalitzant en piular més, i més fort.

El Twitter, segons Viquipedia, traduït al català com piular, és un servei de microblogging que permet als seus usuaris enviar i llegir missatges de text d'una longitud màxima de 140 caràcters. Aquestes actualitzacions es mostren en la pàgina de perfil de l'usuari, i són també enviades de forma immediata a altres usuaris que han triat l'opció de rebre-les.

I en aquesta plataforma de microblogging hi podem trobar bàsicament dues tipologies de comptes d'usuari que representen a una persona real: Els més informals, qui han traslladat el seu àlies de la vida real per crear el seu propi noma la xarxa. Així podem trobar @Kueski's, @Eduardiko's, o @Kikukumba's. O els qui, un xic més seriosos, utilitzen el resultat de fusionar el seu nom i cognoms, trobant per exemple en @Moimaigi.

Però la política vilanovina no deixa d'aportar-nos curiositats i és que el nostre Nàtius, en el moment d'accedir a Twitter, va decidir anomenar-se @alcaldeVNG. Tenint en compte que el seu càrrec acabarà d'aquí a poc temps (evidentment amb opció a ser reelegit), agafar aquest nickname només pot voler dir una escassetat de visió de futur. I si ara jo fos de l'oposició afegiria: “així van les polítiques municipals”. O una autoestima, mancada de prudència, que frega el narcisisme. I si ara jo fos tripartidaire afegiria: “estem convençuts de lo bona que és la nostra feina”.

El nom d'usuari, o nickname, al Twitter serveix per respondre a qui ets, i no a què ets o què fas, ja que el primer pots especificar-ho al perfil, i el segon ho expliques en els propis tweets.

Tenint en compte que les alcaldies, en bé de la democràcia, no acostumen a ser eternes, si el Sr. Elena ha fet servir un nickname directament relacionat amb el seu càrrec polític, em sorgeix una pregunta: què passarà quan ja no sigui alcalde? Cedirà el nom, juntament amb la vara i la clau de la ciutat,al seu successor (o successora)? Haurà de canviar-se'l provocant errors entre els seus seguidors que vulguin retwittejar-se? No seria millor seguir a la persona (perdurable) que no pas al polític (temporal)?

Però si aquest nom d'usuari ja tenia controvèrsies, el 30 de gener vaig piular la descoberta del nou perfil de la lider del principal partit de la oposició: @alcaldessavng.
Què representa aquest nom? Una cosa és dir què ets, però d'aquí a dir què pretens arribar a ser hi ha un bon tros. Si en el primer cas l'autoestima ja era exagerada, aquesta mostra d'amor propi pot arribar a confondre's amb la follia.
Entre aquest nou perfil de Twitter i el grup al Facebook “Jo també penso que ja és hora que VNG tingui una alcaldessa” sembla que la única aportació que pot fer-nos el grup municipal de CiU sigui el canvi de gènere de qui estigui al capdavant del consistori.

Una mostra, amb un toc d'humor, de que al Twitter qualsevol pot ser @alcaldeVNG, @ReidelsPocasoltes, o el @GegantdelaPorra, és el nou perfil twittaire aparegut fa uns dies. El @SecretatiPrimer ironitza dels perfils 2.0 dels nostres polítics municipals. [Estem a l'expectativa de veure com evoluciona].

¿Creuen els nostres representants que les noves aplicacions digitals són una eina per acostar-se a la ciutadania, o només en fan un ús relatiu per poder-se penjar la medalla de “polític 2.0”? Què passarà amb aquest twitters passades les municipals? Què és el més proper: @neuslloveras, o @alcaldessavng? ¿Interactuen amb les persones que els segueixen i els hi fan aportacions, o només fan servir el Twitter per fer propaganda?

Sens dubte dóna més confiança piular amb un @SantiRodriguez o un @GFigueras, que no pas amb l' @alcaldeVNG, perquè no saps si darrere hi ha el sr. Elena, o algú que es dedica a posar-li els tweets.

_________________________

- Article publicat a Vilanovadigital
- Article publicat a Garraf Digital

Altruisme vs egoisme, caritat vs solidaritat

2010-12-21T14:07:00.001+01:00

Els catalans som una societat privilegiada perquè TV3 ens ha posat, a l'abast de la mà, una nova forma d'expiació col·lectiva per poder deixar el nostre comptador moral a zero, abans de fer fumejar la Visa, i poder silenciar la nostra consciència, cada cop que obrirem la cartera. No serà que La Marató no ens demana solidaritat sinó que ens agafa pels ous la veu de la consciència?

Al llarg de la història la humanitat hem realitzat formes d'expiació col·lectiva. Cert és que aquesta expressió recorda temps ja passats on el quotidià estava fortament lligat a lo religiós i s'expressava,molt sovint, de manera massa primitiva i salvatge. Però avui en dia no ens cal rebuscar massa per trobar formes evolucionades, d'aquelles arcaiques expressions de redempció grupal, que fins i tot hem arribat a laicalitzar lligant-les més a la ètica que únicament a la religió.

Ara que arriba l'època del consum exagerat i superflu, TV3 ha sabut com alleugerar el pes de la nostra consciència: creant la seva Marató.

Quina millor manera per ampliar la nostra despesa nadalenca que pagant prèviament un petit peatge a la ètica? El càlcul és senzill: en dono primer 50 a una causa justa i solidària, per després poder-ne gastar 500 sense filar prim. Els catalans som una societat privilegiada perquè “La Nostra” ens ha posat, a l'abast de la mà, una nova forma d'expiació col·lectiva, per poder deixar el nostre comptador moral a zero, abans de fer fumejar la Visa, i poder silenciar la nostra consciència, cada cop que obrirem la cartera.

Amb això en cap moment pretenc posar en dubte l'objectiu de La Marató, ans el contrari; però si l'ús que en fem cadascú de nosaltres. La pregunta aquí sembla fàcil: La Marató recolliria els mateixos diners si es celebrés al juny (pre- període d'estiueig)? Segurament que no, perquè fa 15 dies ja va quedar ben clar que poden tocar-nos els sous, les pensions i l'edat de jubilació, però no les vacances.

Aleshores la nostra solidaritat depèn de l'època de l'any? La nostra benevolència és tant versàtil que variarà segons qui, com i quan se'ns demani suport? Amb quins paràmetres valorem la nostra generositat si és capaç de discordar d'aquesta manera? No serà doncs que La Marató no ens demana solidaritat sinó que ens agafa pels ous la veu de la consciència?

I pel que fa a les entitats i empreses que fan donatius, quin és el motiu real que hi ha darrere de les seves accions? Alfred Vernís, professor d'ESADE, explicava ahir al diari ARA que algunes companyies ho fan servir per rentar-se la cara; com una estratègia de màrqueting.

Si, si; el més important és que s'inverteix en investigació i recerca! Però és que a mi sempre m'han dit que el fi no justifica els mitjans. Cal fer la vista grossa en aquesta ocasió? Per un cop que tota la societat catalana anem a una!

En tot cas, ja que els motius de fons de cadascú, tant si són egocèntrics com altruistes, no els podrem saber mai (o això espero), aquest article només pretén generar una mica de reflexió individual. Que representa per cadascú de nosaltres el que hem donat? Hem decidit donar el que ens sobra o el que tenim? La nostra donació serà, per exemple, part del que teníem pensat gastar-nos en aquestes dates? La nostra generositat acaba avui, i fins d'aquí un any, convertint-la en un acte puntual de caritat, o som persones solidàries cada dia de l'any?

_________________

- Article publicat a Vilanovadigital

Estat d'alarma contra demandes laborals

2010-12-11T05:32:00.003+01:00

En una societat com la nostra, l‘ús de les forces militars per esmenar una circumstància com aquesta no deixa de ser un pas enrere. És la força militar qui ha de vetllar, igual que en els antics règims dictatorials, perquè la nostra democràcia funcioni?

Vaig viure la vaga sorpresa dels controladors aeris des de lluny de casa i només l'he pogut seguir puntualment des de la televisió, sense poder-ne contrarestar la informació ni poder llegir digitalment els diferents punts de vista que suposo que hi deu haver.

Malgrat que d'aquest succés ja s'hagi opinat lo inopinable, hi ha un aspecte que des del primer moment m'ha deixat molt preocupat; motiu doncs d'aquest escrit, sense voluntat de repetir-me.

No conec les condicions laborals d'aquest col·lectiu i, com la majoria de mortals que fem mans i mànigues per arribar a final de mes, les seves demandes ens resultaran banals al saber què s'embutxaquen cada any. Però tot treballador té drets i deures que ha d'exigir, els primers, i acomplir, els segons; ja que no podem reclamar fins a la sacietat uns, i oblidar els altres. Ambdós estan relacionats. Les demandes dels seus suposats drets les coneixem, però tots hem vist com s'han omés alguns deures, i això els resta credibilitat a l'hora d'exigir els primers.

Un exemple en serien les seves figurades incapacitats laborals temporals. Una manca de responsabilitat cap al seu lloc de treball, però també cap als mateixos mortals d'abans, els qui fem mans i mànigues per arribar a fi de mes, ja que les seves baixes, com la de la resta de classe treballadora que fingeix malalties, es costegen amb els centenars d'euros que l'estat descompta cada mes a cadascú de nosaltres.
La baixa per malaltia és un dret? Si, sens dubte! Però aquest dret obté sentit si existeix corresponsabilitat amb la resta dels qui paguem mensualment la Seguretat Social. Perquè tots ja sabem què acaba passant quan mig país pren consciència de que està treballant per la barra de l'altre mig (que es grata la panxa simulant estar malalts).

Aquestes falses malalties no deixen de ser una anècdota més de tot aquest conflicte gestat des de fa molt de temps.
El preocupant del cas,i que fa posar en dubte la idoneïtat de que aquests individus ocupin aquestes places, és que han posat en situació d'alerta tot un estat només per reclamar unes millores laborals, en alguns casos totalment subjectives. Han fet abús de la seva posició assolida de forma democràtica, arribant a propiciar un semi- totalitarisme amb la intervenció de l'exèrcit.
Repeteixo que no sé quines són les seves condicions. I que aquests siguin els millor pagats de tot Europa no ha de voler dir que ja estiguin bé. Pot ser són els controladors italians (que cobren la meitat que els espanyols) els qui han d'arribar al nivell salarial dels d'aquí. Però malgrat tenir una jornada laboral excessiva, escassos dies de lliure disposició, i un sou que no es correspon gens amb la responsabilitat que exerceixen, no poden permetre's el luxe de boicotejar la vida de
milers de persones que volien gaudir del seu dret al descans, que havien de ser intervinguts en algun centre hospitalari, o simplement havien estalviat molts mesos per tenir una desena part del sou mensual d'un controlador per fer el viatge de la seva vida.

I el que neguiteja de tot plegat és que s'hagi aribat a fer ús de l'exèrcit per pal·liar la situació. En una societat com la nostra, en vies de desenvolupament i de camí a una major humanització, l'ús de les forces militars per esmenar una circumstància com aquesta no deixa de ser un pas enrere.
Si ja hem de veure anuncis, absurdament contradictoris, on l'exèrcit es ven com l'eina per dur a terme missions de pau, sense entendre que la Pau és un mitjà i no un fi que es pugui imposar per la força, la violència i la mort. Si ja hem de sentir dir que les forces militars espanyoles duen a terme grans missions humanitàries, sense que els seus defensors coneguin la resta d'organitzacions, igual o més preparades, que també en realitzen amb un cost molt inferior, i sense estar supeditades a voluntats polítiques o interessos econòmics. Ara resultarà que gràcies a l'exèrcit s'ha superat aquest entrebanc. Amb altres paraules, que és l'exèrcit i no els propis ciutadans qui vetlla pel funcionament normal del nostre Estat. O dit d'una altre manera, que la nostra democràcia és fictícia, ja que funciona per la força; avança gràcies al control militar permanent.
I si això ja és preocupant, aquest grau personal de neguiteig es veu agreujat al veure l'aprovació social generalitzada que ha tingut aquesta actuació militar del govern central.

Fins on ha arribat el funcionariat si és capaç d'atacar el propi estat d'aquesta manera? Haurem de repensar el model de gestió pública per la immaduresa dels propis treballadors?
És la força militar qui ha de vetllar, igual que en els antics règims dictatorials, per que la nostra democràcia funcioni?
O haurem de desdir-nos dels nostres ideals i cedir totalment a la privatització?

Sort que el món de la restauració és de gestió privada (o ocasionalment concertada), perquè si demà els milers de bars acordessin no aixecar les seves persianes, estaríem a l'inici de la 2a Guerra Civil, sobretot si el govern decidís pal·liar la situació posant l'exèrcit darrere les barres.

____________________________
- Publicat a Canal Solidari: Militarització d'aeroports i estat d'alarma contra demandes laborals: Qui en dóna més?
- Publicat a VilanovaDigital: Boicotejadors aeris
- Publicat a GarrafDigital: Boicotejadors aeris

Cap a on va la Comunitat Virtual EnGrup?

2010-11-28T21:00:00.010+01:00

EnGrup va néixer com una eina semi—pionera en el món de les comunitats virtuals i l’educació en el lleure. Encara recordo el projecte, del curs sobre Creació de Comunitats en xarxa, de crear una comunitat virtual per monitors/es del MCEC i que, degut a les presses en l’entrega, vaig anomenar-la “Xirucaires”. A partir d’aquí, ja sense les presses forçades pel calendari acadèmic, vaig passar la proposta a la presidència del MCEC; i en un tres i no res, ja sense la meva participació, l’embrió va evolucionar fins a aparéixer l’EnGrup, la comunitat virtual d’educadors de parla catalana.

En aquells inicis, on la dependència digital del nostre quotidià era menor que l’actual, va costar arrencar. La majoria o no fèiem servir ordinadors o, com a molt, ens interrelacionàvem via messenger, i el concepte comunitat virtual encara semblava fora de lloc. Però amb només un any va enganxar fort en la base esplaiera: els fòrums treien fum, l’arxiu de recursos creixia de forma desmesurada, i ClickArt i l’equip motor d’Engrup no donàvem a l’abast.

Però el món de la informàtica avança a passes de gegant, i aquell globus de participació esplaiera virtual s’ha anat desinflant. La web 2.0 ha entrat amb força a les nostres vides, i l’EnGrup no pot competir amb facebooks, twitters, flicks o els milers d’opcions més que existeixen a la xarxa. Ara, qui en dirigeixen les passes, es troben amb la dicotomia d’aferrar-se a la grandesa engrupaire de temps passats, intentant erròniament de fer competir aquest liliputenc amb habitants de Brobdingnag, o desterrar-ho al país digital dels records dels temps passats (on habiten també els xats de Terra, el buscador Ozú, el fotolog, etc.) i cercar noves vies d’interrelació entre els nostres monitors/es.

La sensació d’estar damunt d’una versió esplaiera de l’Holandès Errant (no la versió de Piratas del Caribe) se t’empapa quan recordes la contrasenya per entra a la comunitat i hi trobes fòrums deserts, i una participació general minsa i desganada. Però la fe en aquest projecte segueix sent gran i l’apartat d’actualitat s’actualitza amb certa freqüència, però potser no amb la que faria falta per voler-hi donar una ullada cada cop que engegues l’ordinador i cerques informació especialitzada. I si l’eina fos integrar-se en alguna de les grans plataformes de notícies més que seguint gastant esforços excessius?

Una altre opció de cara a la participació dels monitors podria ser integrar els comptes de facebook amb la d’engrup. La majoria de eines 2.0 que apareixen ara en xarxa et donen la opció d’inscriure-t’hi a través del propi compte facebook o twitter; i ja fa anys que, per potenciar la participació, per fer servir youtube, bloggger o picassa, et basta amb tenir un compte de gmail. Pot ser amb una aplicació al facebook de la comunitat engrup ja n’hi hauria prou, o renéixer amb una característiques com Jumo o Facecoop...
Pensant-hi, el nom facengrup queda bé i tot!
I per què no integrar elements 2.0 a la portada de la comunitat?

A l’espera d’olorar el rumb que agafarà, podem afegir elements que fomentin la participació dins la intranet de les zones.
Si a la zona teniu una pàgina de fans del facebook, aquesta la podeu inserir dins la intranet de zona de l’engrup, i així facilitar la interacció entre ambdues comunitats.

Com:

1. ves a la pàgina del facebook i còpia l’adreça (Ctrl + C) web d’aquesta.
2. Al menú de la dreta clicka “Editar pàgina”
3. Al menú de la dreta que t’apareix clicka “Marketing”
4. Tot seguit clicka “Add a Like Box to your website”
5. Aniràs a la pàgina de facebook Developers. Allí introdueix l’adreá de la pàgina que has copiat en el primer pas a la casella de “Facebook Page URL”.
6. A witdh (que és l’amplada) pots deixar-ho igual, tot i que per fer-ho més estètic pots introduir 700, que és l’amplada màxima de text de la intranet de zones d’engrup.
7. La resta modifica-ho al teu gust.
8. Clicka “Get code” i t’apareixerà una finestreta amb codi html.
9. Còpia només el codi de la finestreta de sota, la que s’anomena XFBML.
10. Ves a engrup.org, registrat, i a la última opció del menú “Zona registrada” clicka “Modificar pàgina d’entrada”
11. A la casella que és pel Text de benvinguda, enganxa-hi el codi generat per “Facebook Developers” en el format de “Codi font” (botó de l’esquerra del menú superior de la casella).
12. A baix de tot de la pàgina clicka “Modificar”, i ja ho tens!

A Zona 16 tenim compte propi a twitter, facebook i youtube, i l'he integrat dins la home intranet de zona 16 de l'engrup, amb la intenció d'interrelacionar aquestes 4 eines; llàstima que la interrelació és bidireccional ja que la nostra comunitat virtual no permet enviar actualitzacions cap a les altres eines 2.0.

Us afegeixo aquí un "pantallassu"per veure com queda:

I el corresponent codi font:

<table width="700" cellspacing="0" cellpadding="0" border="0">
<tbody>
<tr>
<td width="450" valign="top" rowspan="2">
<script src="http://connect.facebook.net/en_US/all.js#xfbml=1" type="text/javascript"></script>
<fb:like-box header="true" stream="true" connections="14" width="445" href="http://www.facebook.com/pages/Zona-16/151932221492299"></fb:like-box></td>
<td width="250" valign="top" height="202">
<p align="right"> <object width="250" height="202">
<param value="http://www.youtube.com/cp/vjVQa1PpcFMesonJEjVgF_As1oVG3-bAT_HkRdAxvik=" name="movie" /><embed width="250" height="202" type="application/x-shockwave-flash" src="http://www.youtube.com/cp/vjVQa1PpcFMesonJEjVgF_As1oVG3-bAT_HkRdAxvik="></embed></object> </p>
</td>
</tr>
<tr>
<td width="250" valign="bottom" height="298" align="right">
<p align="right">
<script src="http://widgets.twimg.com/j/2/widget.js" type="text/javascript"></script>
<script type="text/javascript">
new TWTR.Widget({

version: 2,

type: 'profile',
rpp: 7,

interval: 6000,

width: 250,

height: 297,

theme: {

shell: {

background: '#f7a34a',

color: '#050505'

},

tweets: {
background: '#76e368',

color: '#050505',

links: '#200c94'

}

},

features: {

scrollbar: false,

loop: false,

live: true,

hashtags: true,

timestamp: true,

avatars: false,

behavior: 'all'

}

}).render().setUser('zona_16').start();

</script>

</p>

</td>

</tr>

</tbody>

</table>

Nova AGE del MCEC

2010-11-07T21:00:00.001+01:00

A grans trets, la norma serveix per regular la relació entre un grup de persones concret. Per deixar de banda la iniquitat i subjectivitat i aferrar-se a la imparcialitat i a la neutralitat. La norma, doncs, sistematitza aquest conjunt de relacions,però ho fa de forma impersonal i generalitzada.

Sóc ferm defensor de la necessitat de normatives, però sempre he cregut que en les relacions interpersonals, abans que les regles, hauria d'imperar la lògica i el sentit comú; ja que de tots és sabut i malauradament acceptat que en el nostre quotidià lo normal no tendeix a ser lo lògic.

Ahir, en l'Assemblea General Ordinària del Moviment, davant una situació anòmala concreta, on el RRI regulava de forma massa genèrica i per tant poc lògica, el Consell Directiu va apel·lar a l'assemblea, que és el màxim ordre decisori del MCEC, per buscar una solució consensuada. Es donava el fet particular que les dues persones que es presentaven per primera vegada a ocupar els càrrecs que quedaven buits tenien tot el suport dels centres i les zones (així expressat en el plenari), però s'havien presentat fora del termini regulat en la normativa interna. I el Consell Directiu, al preguntar a l'assemblea com actuar davant d'aquesta circumstància, la primera resposta que va rebre va ser el xantatge.

Un xantatge amagat sota la capa de la ètica que, distorsionat per funcionaments interns de zona i amplificat per una desraonada animadversió oculta, dipositava la responsabilitat d'aquesta situació damunt del consell directiu i pretenia bescanviar-ho per un tracte de favor cap als pocs centres que no havien fet lliurat les documentacions.

És cert que les dues situacions presentades incomplien el reglament de règim intern. Però la primera sorgia d'una manca prèvia d'apetència a formar part del consell i s'exposava a l'assemblea per buscar una solució afectiva a la necessitat de que aquest òrgan estigués complet. I la segona pretenia premiar als membres del MCEC que no havien complert amb els terminis de les documentacions, propiciant el desordre i la falta de corresponsabilitat, alhora que assenyalava a la presidència com a culpable d'aquesta suposada situació injusta (no poder votar a l'assemblea per no tenir les documentacions al dia), quan aquestes normes van ser aprovades per tots els esplais fa més de 10 anys.

En poques paraules: la primera pretenia resoldre entre tots una situació generada entre tots, i la segona defensava la manca de compromís i el favoritisme.

Davant d'això, l'Assemblea hagués pogut plantejar la lògica de diferenciar les dues situacions: Per una banda deixar clar que qui no compleix no vota, i per l'altre solucionar in situ què fer amb les dos noves candidatures. Però al no fer-ho en un primer moment, el Consell Directiu no podia cedir al suborn de pretendre igualar els dos fets, perquè si ho hagués fet hagués donat carta blanca a no tenir cap tipus de deure vers al Moviment i, per tant, a dificultar el seu funcionament. I tard o d'hora això repercutiria en els propis centres.

Per tant, tornant a l'inici d'aquest escrit, per l'absència de sentit comú, es va haver de recórrer a la rigorositat del reglament i convocar una assemblea extraordinària.

Aquí va ser molt fàcil senyalar amb el dit els qui convocaven una nova reunió plenària: a més a més de fer-ho malament, ens fan venir un altre dia a Barcelona! Però cal ser conscients que el qui la vam convocar vam fer-ho per no poder consentit que s'intentés encabir en un mateix sac la voluntat d'avançar i la voluntat d'alliberar a tothom de responsabilitats.

Així doncs tornarem a trobar-nos d'aquí 30 dies, temps suficient per que qui es presenti pugui atendre's a la normativa, i per què els membres convocats a l'assemblea puguin exercir el seu dret a vot havent acomplert prèviament el deure de presentar les documentacions.

En el fons no deixem d'assemblar-nos a alguns dels adolescents que pretenem educar: com més cridem pels nostres drets, més oblidem quins són els nostres deures. I uns no poden existir sense els altres.

Armes de foc

2010-10-31T20:00:00.002+01:00

Diumenge passat Vilanova i la Geltrú es despertava de dol degut a la mort de dos veïns de la ciutat.

Dilluns, a Cambrils, una altra persona era assassinada també per arma de foc. I mentre les places d’ambdós municipis s’omplien de gent per homenatjar les víctimes i rebutjar la violència, l’Estat Espanyol ultimava la darrera venda armamentística.

Pot semblar estrany relacionar ara aquests dos fets ja que tenir una arma de foc no redueix responsabilitats a qui en fa ús. Cert és qui és violent ho és amb o sense armes, però una arma de foc dóna resposta a una impulsivitat que pot ser es veuria reduïda amb la seva absència. Com a mínim m’agradaria pensar que sense armes de foc els resultats d’una impulsivitat violenta serien menys nefastos.

Una arma de foc serveix per matar o, com ens intenten vendre els seus custodis, per defensar-se, per caçar, o fins i tot per “practicar esport”. Tot i així, en qualsevol d’aquest últims supòsits, fins i tot justificar-ho amb l’autodefensa ens du a matar, per tant el resultat és el mateix.

Aquí aleshores les pregunta no seria si són suficients els controls per obtenir i renovar el permís d’armes, sinó si s’hauria de permetre que la població civil tingui accés legal a armes de foc.

Tot i així socialment ningú centrarà la mirada en l’objecte amb el que s’han efectuat els assassinats, sinó en el suposat augment d’aquestos i per tant la justificació perfecta per seguir invertint en la malnomenada defensa.

Fixem-nos en que, malauradament, a l’atracador del banc de Cambrils se l’acusarà d’homicidi, i no pas d’assassinat, com si dur una pistola a sobre no indiqués una voluntat prèvia d’atemptar contra la vida d’algú altre. Si qui porta un preservatiu a la butxaca és senyal que es té intenció de fer-lo servir, i fins i tot actuarà de forma premeditada per arribar a aquest fi (altrament dit lligar); qui va amb una pistola carregada dins la caçadora ja mostra una predisposició a usar-la. Per a què més podria servir sinó? Per tant, la possessió d’armes en si mateix ja hauria de ser considerat delicte per temptativa d’assassinat.

Però els qui puguem pensar això no ens enriquim pas del gran negoci consistent en produir armes per vendre, i posteriorment seguir-ne produint per vendre-les als qui s’han de protegir dels qui ens les han comprat primerament. I aquí no cal recargolar més la història amb tots els beneficis generats per la indústria de la guerra.

Ja ho diu la saviesa popular: qui juga amb foc es crema.

Quina absurditat més gran haver de tenir armes per poder-nos defensar de les armes que els nostres governs han produït i venut prèviament.

Ahir mateix ja es van sentir les primeres reaccions sobre l’augment de la inseguretat, i segur que ja han aparegut debats per televisió sobre les raons que duen als agressors a acabar amb la vida de les seves víctimes. Reflexionarem sobre el paper de l’educació, sobre la duresa del sistema penitenciari, sobre la rapidesa i eficiència del model judicial, etc., i farem ben fet; però en cap moment ningú es qüestionarà que Espanya hagi passat a ser el 6 exportador d’armes mundial, i que els seus beneficis hagin augmentat un 44%.

Evidentment que s’ha de treballar per eliminar la violència de la nostra societat, però això no podrem fer-ho sense eliminar prèviament les eines que faciliten la seva perpetuació.

___________________

- Article publicat a vilanovadigital: Armes de foc

Teatres, auditoris, i altres equipaments

2010-10-05T12:55:00.003+02:00

Dissabte vaig quedar gratament sorprès per la representació, a Esparreguera, de l'obra “El Mikado”, amb motiu de la inauguració de la nova Escola Municipal de Música i Dansa.

Admirat, primerament, per la qualitat musical, escenogràfica i d'interpretació de l'obra. La totalitat dels qui van fer possible aquest musical són esparreguerins, des de la direcció fins als tramoies, passant per l'orquestra, els cors i els actors, i pel nivell de la representació aquesta era digne de ser una obra de cartell del TNC.
El Mikado ja s'havia interpretat a l'estiu, durant la Festa Major, i tot i així, el teatre de la Passió d'Esparreguera va omplir-se de nou per gaudir de la representació. És impressionant la quantitat de bons actors que poden arribar a sortir d'una població amb gran tradició popular teatral.

L'altre motiu de la grata sorpresa va ser veure 1000 butaques plenes d'un públic entregat. La raresa d'això no rau en la grandària de la platea, sinó en que sigui la platea d'un poblet de 20000 habitants a 40km de Barcelona. És cert que l'espectacle de La Passió justifica la seva grandària, però també és cert que no fora possible sense la il·lusió (i l'esforç) d'una gran part del poble, sovint sense el suficient suport de les administracions.
Aquí cal especificar que la representació de La Passió d'Esparreguera només dura tres mesos. Però el teatre no resta tancat els altres nou. Durant l'any segueix amb igual activitat, complementant la oferta teatral de tres sales més, destacant la presentació d'obres que desprès es representaran a Barcelona.

I és aleshores quan compares el de fora amb el de casa, i no acabes d'entendre que en una ciutat tres vegades més gran, capital de comarca, i que en molts aspectes podria capitanejar la futura vegueria del Penedès, no disposi d'un espai suficientment gran per acollir un públic superior a les 400 persones.
No vull desmerèixer la tasca cultural del govern municipal, ja que en els últims anys l'oferta ha augmentat molt qualitativa i quantitativament; i referent a espais, hem viscut l'esperada reobertura del Teatre Principal i la creació d'un nou auditori. Un auditori, però, que ha variat bastant del disseny que semblava que s'havia ideat en un principi, reduint la seva capacitat en projecte a la meitat.
Quatre-centes no són poques places,però són misèrrimes al ser la platea més gran d'una ciutat de 60000 habitants, situada al bell mig de dues capitals de província.

Dementre la voluntat de l'ajuntament no sigui la de creació d'un espai suficientment gran que s'adeqüi al volum de població local i de les rodalies, seguirem anant a Barcelona a gaudir de certes obres, seguirem perdent l'oportunitat d'acollir certs congressos (amb el corresponent augment de l'economia local), i seguirem tenint grans esdeveniments, de promoció local però amb repercussió nacional, limitats al nombre de butaques.

La resposta ja la conec: “Quants cops s'ha omplert el Principal durant aquesta temporada passada?”. Sens dubte segur que ben poques vegades. Però si en els moments en que s'hagués més que doblat l'audiència no s'ha pogut donar resposta, senyal que hem errat en algun punt i hem perdut l'oportunitat (una altre vegada) d'acostar la cultura a la ciutadania.

Per altre banda, ¿la promoció de la cultura, anirà en base a la demanda mitjana anual, o cal que tinguem tots els elements a favor per intentar arribar al major nombre de persones possibles? ¿Cal rendir-se als mínims demanats, o si creiem en la nostra tasca ens hem d'esforçar en fer créixer la demanda cultural?

__________________________
- Article publicat a vilanovadigital: Teatres, auditoris, i...
- Article publicat a garrafdigital: : Teatres, auditoris, i...

Té sentit la vaga?

2010-09-28T20:26:00.003+02:00

Demà és el dia en que, segons vaticinen els organitzadors de la vaga, tot l'estat s'aturarà per exigir veritables solucions a la crisi i no una reforma laboral més pròpia de crustacis decàpodes que no pas de primats bípedes.

Tot i així, abans de convocar una vaga general, crec que hi ha altres formes de negociació que aquest cop no s'han esgotat. Dóna la sensació que cridant-nos a la vaga només se'ns intenta crispar aprofitant el negativisme que ens provoca el retrocés social i laboral que ens envolta. Tal com s'ha dut, i en el moment en que s'ha convocat, sembla que els agents sindicals només vulguin mostrar el seu poder al govern aprofitant la frustració generalitzada.

Alhora no entenc que els qui ens animen, a suposadament invertit un dia laborable per la nostra suposada millora laboral, en cap moment es plantegin seriosament la situació social i laboral de Catalunya respecte la resta de l'estat. A partir de dijous, passi el que passi, i sigui quina sigui la resposta del govern, els qui avui ens criden a anar units, per defensar el nostres drets, ja no es recordaran del greuge comparatiu que aquí tenim amb les altres comunitats autònomes. Si en Zapatero es fes enrere, Catalunya seguiria amb el mateix nivell d'espoli fiscal, amb el mateix nivell d'infraestructures, amb mateix nivell d'inversions, amb el mateix nivell d'autogovern... i les organitzacions sindicals estatals seguiran fent cas omís als pals a les rodes dels treballadors i treballadores catalanes.

La pregunta sembla clara: què hi guanyem? O, de què em servirà? Ens farà avançar o recular una parada laboral generalitzada en un país que ja està prou emmerdat? Com és que les forces sindicals (obreres) van en contra d'un govern d'esquerres (obrero!) que té tics dretistes quan les coses van mal dades?

I el sentiment, compartir amb amics contertulians, és el de ser una simple peça que se't disputen, els qui remenen les cireres, només quan els interessa: quan “toca” fer vaga, quan “toca” anar a votar...

Sigui el que sigui demà, espero que no col·lisionin el dret a fer vaga amb el dret a treballar. Tot i que en el moment en que la pressió, la persuasió i la dissuasió són formes acceptades del dret a publicitar el dret de vaga, en el moment en que un gran nombre d'empreses decideixen no obrir per evitar pèrdues materials, i en el moment en que molts treballadors decideixen no sortir de casa per evitar que la persuasió de companys sindicalistes passi a ser un atac a la persona, aleshores hem de ser conscients que retallem el dret al treball, i en el fons la llibertat de l'individu.

_________________________________

Article publicat a vilanovadigital: "Té sentit la vaga?"
Article publicat a Garraf digital: "Té sentit la baga?"

Boja a Montserrat

2010-09-21T07:20:00.000+02:00

Colla de les Noies, del BALL de BASTONS de Vilanova i la Geltrú, celebrant el seu 25è aniversari a Montserrat, ballant "la Milana".

Milana al Montgròs

2010-09-13T04:15:00.000+02:00

Ballant "La Milana" al cim del Montgròs, el 12 de setembre de 2010, en motiu dels 25 anys de la Coordinadora de Balls de Bastons de Catalunya.

Més sobre les Zones blaves

2010-09-02T03:00:00.003+02:00

A Florència, una ciutat de 371.060 habitants, existeixen només dues tipologies de places d’aparcament a la via pública: la blanca i la blava. La blanca és pels residents a la ciutat, i la blava, la famosa zona blava, és pels forans. Suposo que és un sistema amb la seva lògica i no el refutaré pas en la seva totalitat, però si que en destacaré l’absurditat de la seva utilització durant els dies en que jo vaig ser-hi: a finals d’agost la gran part dels florentins estan de vacances “al mar” (una obsessió que comparteixen amb la resta dels seus compatriotes), i la majoria dels turistes que s’acosten a la capital de la Toscana ho fan amb transport públic, o amb transport privat col·lectiu; de manera que és ben fàcil, just sortint del centre històric de la ciutat, trobar-te amb carrers completament buits.

Vies desertes on en una banda no hi pots aparcar ja que són places reservades als residents que no hi són ja que han marxat de vacances, i a l’altre banda has de pagar barbaritats per estacionar-hi el cotxe durant un màxim de tres hores, tot i ser l’únic que vulguis aparcar en aquell carrer.

Però no cal anar fins a la ciutat del renaixement per viure-hi les incoherències de la zona blava, només cal que entris al passeig marítim de Vilanova des de la ronda d’Europa. Els estacionaments del centre de la calçada estaran més o menys plens fins creuar el carrer del gas. A partir d’allí, on comença la zona blava, hi habita la desolació automobilística quan l’atracció de la sal,el sol, i la sorra comença a minvar.

Jo tenia entès que la zona blava era un sistema per intentar distribuir de forma més equitativa les places d’aparcament. Però en el moment en que aquestes places resten buides, o és que no hi ha escassetat d’estacionaments, i per tant no cal invertir en pintar línies blaves a la calçada, o és que el cost d’oportunitat d’aparcar temporalment en aquell espai surt molt més rentable. És a dir, que el preu de cada aparcament és molt més elevat que la necessitat de cada conductor d’aparcar-hi; i aleshores la zona blava deixa de ser un sistema de racionalització d’aparcaments per passar a ser un luxe; de ser un bé col·lectiu passa a ser un bé privat.

I és que si és un sistema de racionalització dels aparcaments de la via pública, el preu hauria de variejar entre un preu mínim per cobrir part de les despeses del que deu costar mantenir les zones blaves, i un preu màxim que seria el que el conductor estaria disposat a pagar. Perquè quan el preu per minut és tan elevat, o és que mantenir aquest sistema és massa car i caldria replantejar-lo, o és que es fa cas omís a la necessitat d’aparcament i només es busca el lucre.

_____________________________

- Article publicat a vilanovadigital.com: Més sobre les zones blaves

- Article publicat a garrafdigital.cat: Més sobre les zones blaves

Crueltat cultural

2010-08-02T21:58:00.004+02:00

No va deixar de sorprendre'm que, un dia abans de la votació de la ILP abolicionista de les curses de braus, els pro taurins presentessin un estudi amb les pèrdues que suposaria l'aprovació d'aquesta llei. Argumentar la perpetuació d'aquesta tortura amb raonaments econòmics, prioritzant els guanys materials respecte els ètics o morals, et fa entendre en quina mena d'Estat vivim; i és aleshores quan capisses també que, entre d'altres barbaritats recents, la venda d'armes a Espanya hagi augmentat en un 44% en l'últim any. Hi guanyem calerons? Si? Doncs endavant! Venguem-nos els principis al millor postor!

Sóc conscient que durant els últims dies s'ha escrit i debatut molt respecte aquesta prohibició de les curses de braus a Catalunya, però degut a algunes argumentacions que encara s'escolten (incloent-hi l'intent de politització del tema) crec que és necessari poder-ne seguir parlant, i

puntualitzar les diferents raons de cada posicionament, per avançar cap a un major consens que la simple majoria absoluta.

Per començar, cal no caure en el parany de simplificar-ho tot en un Catalunya contra Espanya. Certament és curiós que els principals vots a favor hagin sortir dels partits catalanistes, i no seré ingenu negant alguna puntual politització per part d'alguns dels diputats que tenien llibertat de vot. Però qui tingui un xic de coneixença de la seva terra sap que la tauromàquia fa molts anys que va de bracet de la cultura popular catalana. Per tant, reduir aquesta abolició a una simple rebequeria catalana és no voler veure la realitat i desmerèixer les pròpies raons pro taurines; o potser és recórrer al recurs fàcil davant una argumentació inconsistent, dins d'una societat civilitzada, per eternitzar aquesta mal anomenada cultura (1).

En el nostre quotidià vivim de la tortura constant dels animals. Només pel fet de tenir una dieta excessivament carnívora provoca que arribem a desenvolupar la indústria ramadera fins a punts insalubres pels propis animals. I en aquest sentit crec que els qui ens hem posicionat contraris a la tauromàquia ens cal una reflexió pòstuma sobre el nostre estil de vida, però no es pot fer un canvi tant radical d'un dia per l'altre. Considero doncs l'aprovació d'aquesta ILP com a un primer pas cap a un tracte més digne cap als animals. Ja no només per la dignitat que posseeixen ells mateixos, sinó per la dignitat que els hauríem d'atorgar al considerar-los un éssers menors a nosaltres; i la dignitat no s'obté a través de la tortura i la mort salvatge, perquè aquests són conceptes contraposats.

No crec que fer ulls clucs al corre- bous, havent prohibit les curses, sigui un acte d'hipocresia si també ens replantegem en breu totes aquestes altres tradicions, arrelades o nouvingudes a casa nostra, que han quedat excloses en aquesta llei. Qualsevol apologia de la violència hauria de desaparèixer de les nostres tradicions pel simple fet de dignificar-la. Com podem parlar, per exemple, de la pacificació mundial, si potenciem la violència, la crueltat i la mort a través del costum?

Les “corrides de toros” tenen un afegitó que accentua encara més la crueltat de la seva essència; i és que a més a més de torturar fins a la mort als animals, el públic gaudeix d'aquesta barbàrie. Segurament els braus que seran sacrificats a la plaça han viscut molts millor que els ànecs dels que en farem foie, però aquesta millor existència no justifica que la puguem extingir des de l'atrocitat. I encara menys permetre que d'aquesta aberració hi hagi qui n'obtingui plaer, ja que estem portant a la normalitat una conducta que en altres àmbits rebutgem. I la violència i la crueltat ho són sempre, no tenen matisos.

----------------

(1). Al 1998 la UNESCO va declarar la tauromàquia com un desafiament a la moral, l'educació, la ciència i la cultura . (enllaç)

Recolzat en aquesta declaració, no concebo que es pugui anomenar cultura a qualsevol conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums que no inverteixin en dotar al ser humà de major il·lustració, sensibilitat, intel·ligència, civilització... El dany cruel no ens fa pas millors, ans el contrari, ens impedeix seguir creixent, evolucionant....

_________________________

- Article publicat al garrafdigital: Crueltat cultural
- Article publicat a penedesdigital: Crueltat cultural
- Article publicat a baixllobregatdigital: Crueltat cultural
- Article publicat a vilanovadigital: Crueltat cultural
- Article publicat a canalsolidari: Sobre la prohibició de les corregudes de toros a Catalunya: punt i final a la "crueltat cultural"
- Article publicat a llibertat.cat: Sobre la prohibició de les corregudes de toros a Catalunya: punt i final a la "crueltat cultural"

Baixada de falles a Taüll

2010-07-19T07:10:00.001+02:00

Canal al Youtube

Manifestació insignificant

2010-07-16T05:00:00.002+02:00

Imatge de Rosa M. Farriol

Dissabte passat van sortir al carrer 1'5 milions de catalans/es a exigir la dignitat nacional espoliada per Espanya. Va ser una vivència única, segurament irrepetible, i que recordaré tota la vida.

Des d'aleshores ençà, veus d'ultratomba amb olor a floridura i sentimentalment properes a l'abisme de l'Espanya profunda s'han dedicat a puntualitzar la insignificança del nombre de manifestants respecte la població total de Catalunya.

A partir d'ara caldrà doncs fer una enrevessada operació matemàtica per poder saber quin percentatge, del total de la població, ha de sortir a manifestar-se per poder tenir un mínim de significació. Però per si de cas, els científics que generin aquest càlcul, que no siguin els mateixos que van reduir un milió i mig de persones a cinquanta-sis mil.

Encara que, per altre banda, gràcies a la reflexió d'una amiga, entenc el raonament que converteix en menyspreable aquesta xifra. Si per l'estat espanyol quasi set milions de manifestants a favor de la pau no va fer aturar la guerra d'Irak (el 15% de la població), com ens ha de donar el dret a decidir sent només 1'5 milions a Catalunya (el 21%)?

I és aleshores quan, els qui creuen intranscendent aquest percentatge, han d'acceptar que la llei de l'abort tiri endavant. Al cap i a la fi només es van manifestar mig milió de persones (l'1% de la població).

I que dir del misèrrim 3% de manifestants contraris als matrimonis entre persones del mateix sexe? O de l'altre quasi 3% oposat a la negociació amb ETA. O del 4'4% en contra de la rebaixa de pena e l'ex-etarra Dejuana? Cal que parlem també del 0'001% contrari a la Llei de Memòria Històrica?

No deixa de resultar curiós que una xifra sigui rellevant segons els ulls de qui la mira. Però no em faré pas el sorprès, només cal veure que amb trenta-i-pocs anys de suposada democràcia la constitució s'interpreta segons qui encapçala i qui acull les demandes de llei.

...i la cirereta de tenir un poder judicial submís a la política ho deixarem per més endavant, que també en podem treure molt de suc.

- Article publicat al garrafdigital: Manifestació insignificant
- Article publicat a vilanovadigital: Manifestació insignificant
- Article publicat a penedesdigital: Manifestació insignificant
- Article publicat a baixllobregatdigital: Manifestació insignificant

Llibertat imposada?

2010-07-04T23:08:00.003+02:00

Fa 15 dies ens va deixar José Saramago, qui deia que havia aprés a no intentar convèncer a ningú, ja que la tasca de convèncer és una falta de respecte, és un intent de colonització de l’altre. I aquesta reflexió agafa relleu precisament ara, quan a través de la llei intentem imposar la forma de vestir d’algunes persones de la nostra comunitat.

Primer caldria mirar les raons de fons d'aquest sentiment aparentment altruista, just i alliberador. No serà la por a la diferència la que, sota la màscara de la seguretat, de la igualtat, o de la discriminació, ens empeny a voler obligar a un col·lectiu de dones a vestir d’una forma “més occidental”?

Acusem a la religió musulmana de masclista i de poc respectuosa amb les dones. I, sense coneixement de causa, ens aferrem a aquests arguments diluïts per dictaminar sentència.

Parlem en nom de la seva dignitat, però no ens importa pas qui hi ha sota de cada burka i niqab. Parlem en nom de la seva llibertat, però no ens molestem en conèixer els motius o raons que les motiven a dur aquestes peces.

Fa només 500 anys que, gràcies a en Cristòfor Colom, vam començar a educar i cristianitzar als pobres americanets ja que feien i desfeien diferent a la nostra civilització supra- desenvolupada. És la tan preuada democràcia qui més morts ha dut des d’aleshores, més que qualsevulla dictadura. Des de fa 7 anys que els nostres països estem fent la guerra en nom de la Pau. I ara tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra coaccionant la forma de vestir en nom de la llibertat?

Si és contradictori buscar la pau a través de la guerra, si és contradictori assolir la castedat a través del sexe, si és contradictori arribar a la democràcia a partir d'una dictadura, no serà també contradictori dotar de llibertat a través de la coerció? La llibertat individual i grupal s'assoleix per imposició? Podem parlar d'atorgar dignitat a través de la deshonradesa?

Amb tots aquest dubtes no jutjo si està bé o malament, si és correcte o incorrecte aquesta forma de vestir; però el que tinc clar és que si realment és una injustícia i un atac a la dignitat, qui ha d'iniciar aquesta lluita són les persones que es troben sota el pes d'aquesta injustícia. I a partir d'aquí, els qui en som externs ja ens hi afegirem i donarem el màxim suport a aquesta causa. Però el que no podem pretendre és alliberar a algú que no es considera pres.

Al llarg de la història, qui ha iniciat les lluites socials són els qui estaven en la situació pejorativa. Doncs ara també el nostre paper com a societat que acull aquestes formes de convivència, de relació, d'espiritualitat, etc., consisteix en dotar de mecanismes de presa de consciència i de cerca de justícia i dignitat, però sempre des de la llibertat.

O potser caldria entendre que la nostra visió del respecte, de la dignitat, de la honradesa, etc., és una visió subjectiva? Som prou conscients de que els drets humans no deixen de ser drets europeus que pretenem imposar a tot el món?

publicat al Canalsolidari.org: Prohibició del burka al carrer. Llibertat imposada?
publicat al garrafdigital.cat: Llibertat imposada?
publicat a vilanovadigital.com: Prohibició del burka al carrer. Llibertat imposada?
publicat a dones en xarxa: Prohibició del burka al carrer. Llibertat imposada?
publicat al baixllobregatdigital.cat:Llibertat imposada?
publicat a la revista Estris

Festa Major 2009

2009-08-06T20:28:00.000+02:00

Alguns vídeos dela Colla Jove del Ball de Bastons de Vilanova i la Geltrú durant la Festa Major del 2009.

El Ball de Bastons de Vilanova és composat per setze persones dividides en dues files de vuit que evolucionen amb la música d'uns grallers i tabal. El ball consta actualment de 9 balls o coreografies diferents: La Primera, La Segona, La Tercera, La Bolangera, La Boja, El Corrandillo i La Pavana, els set balls tradicionals que composen el ball de bastons “complert” i La Milana i El 4 de setembre, dos balls creats recentment a partir de músiques existents que pertanyen al Ball de Bastons, tot i que en te més que avui no es ballen. Uns balls en que predomina la força i la vistositat sobre la velocitat, característica aquesta dels Balls de Bastons del Garraf.

Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú

La Milana:

El 4 de setembre:

La Cirereta (la primera):

Camps de treball: el sud ens crida

2008-08-15T20:28:00.000+02:00

Kiko Medina, 28 anys
És educador social i ex -monitor de l'esplai L'Espurna de Vilanova i la Geltrú.
Participa a l'Àmbit d'Educació per al Desenvolupament del MCEC i ha participat a experiències a República Dominicana,Sàhara i Mèxic.

Creient que el meu pas per l’esplai ja estava arribant a les seves darreries, i amb ganes de seguir treballant per un posible i necessari món millor, vaig començar a participar de l’Àmbit d’Educació Per al Desenvolupament sense saber ben bé què volia dir aixó d’educar per al desenvolupament.

I no ens enganyem, un dels motius principals era poder participar del XIV Campamento d’UJEDO. Volia saber com viuen en un país dels anomenats en “vies de desenvolupament”, saber què fan, com treballen el lleure...

Vaig marxar amb vestit de superman posat, treient pit i vacunat contra tot tipus de malalties. I vaig tornar amb la capa sota el braç, malalt d’inquietuts (no vaig pensar en vacunar-m’hi) i amb una llista enorme de coses a fer.

La primera vegada em creia amb la força d’un tsunami; i ara sóc ben conscient de ser una simple gota d’aigua, però amb major força que abans, perquè m’informo (millor dit em contrainformo) i per tant puc decidir. Decidir en cada moment si segueixo el curs del riu anomenat Sistema Capitalista, si vaig per les vores, o si vaig a contracorrent.

Tots creiem la cooperació com a treballar sobre el terreny (i evidentment és la meva fita i gran somni), però el pas cap a un món més just el fem en el nostre quotidià. Quan mengem alguns productes respecte uns altres, segons la roba que vestim, com ens movem d’un lloc a l’altre, on posem els nostres diners, a través de quins mitjans ens informem (o desinformem), quins hàbits tenim en el dia a dia...

I en el cas de tots els agents educatius, l’enfoc cap a aquest món millor, començar en incloure l’Educació per al Desenvolupament (o millor dit “Educació per a una ciutadania global) com a accent en la manera d’educar.

Col·laboració al n. 162 de la revista Estris en motiu del tema central de la publicació corresponent al juliol- agost de 2008.

La Passió 2008

2008-04-30T20:27:00.000+02:00

Video extret d'un reportatge sobre La Passió d'Esparreguera del programa "El que queda del dia" (de Canal Blau Informació).
Coincidències que en aquell mateix dia jo també hi sortia.

Joresco sostenible

2008-01-28T21:02:00.000+01:00

Participació a la campanya "Aquí reciclem"

JORESCO SOSTENIBLE

REC

2007-12-12T20:26:00.001+01:00

Els cosins catalans dels protagonistes de “The Blair Witch Project” decideixen seguir el cos de bombers en una nit de feina.

Tot semblava una simple trucada d’urgència quan de sobte, al més pur estil Tarantino en “Abierto hasta el Amanecer”, l’argument mutarà a “28 días después” (versió Eixample).
I en un obrir i tancar d’ulls, els equips d’urgències, a cop d’ironfix, deixaran tot un edifici precintat com la casa d’Eliot i E.T.!

Dubtes, incertesa desesperant contagiada a l’espectador... i un tècnic sanitari, extret d’un episodi d’Expediente X, que es dedicarà a anar emmanillant els veïns com qui espera la transformació de l’home en licàntrop (“Underworld”)

Total, que el suposat virus comença a escampar-se com el virus-T a Raccoon City (“Resident Evil”), comencen les persecucions per la comunitat (aquí si que “No hay quien viva”!), i el terror envaeix tota l’illa de cases:
La doble de Maria Isabel (“antes muerta que sensilla”) esdevé una híbrid entre “The Eye”, “Darkness”, “La novia de Chucky” i un abort de Darth Vader;
els càdavers desapareixen; corredisses amunt i avall...

Llàstima que la presentadora i el camera només tindran un bomber per protegir-los en comptes de l’Alice (Milla Jovovich).
El pobre es desfà de tothom a cops de bombones, trencant colls, asfixiant a la xineta, i a cops de penja- robes amb la iaia... per cert, molt desagradable la imatge d’aquesta senyora a terra espatarrada...

Persecucions, escales amunt, escales avall... què no hi ha ascensor en aquesta comunitat?

Sort que el nen xinés no apareix transformat en Toshio (“La Maldición”); sinó em faig cacones!

I quan la pel·lícula semblava decaure, amb una explicació patillera sobre la síntesi del mal (calcomania de “Los Sin Nombre”) i una habitació d’aquelles ja típiques de capellans obsessionats en l’Anticrist, fa l’aparició estelar la tieta de “The Ring” (iaia anorèxica amb tetes de cabra i calces cagades) en una escena extreta de “El Grito” (molt previsible però no gens acollonant!).

Finalment la pel·lícula et fa arribar a l’èxtasi amb una persecució barreja de “El silencio de los corderos” i “The Descent”; amb un final que....
Bé, s’ha de veure!

Web de la pel·lícula

Operadora, ¿puede ayudarme?

2007-10-02T20:25:00.000+02:00

El título de este escrito hace referencia a la repetitiva frase de un juguetito de Anita que simulaba un teléfono: Un grito de socorro de una niña, perdida en un mundo árido de adultos, buscando alguien con quien compartir el juego.

Y tiene este título porque yo, aun con la mente a miles de quilómetros del cuerpo, allí perdida en los atardeceres zapotenses rodeada de magueis y piedras, no he conseguido asentar todo lo vivido este mes de julio; ni aun menos contraponerlo con lo estudiado en la maestría de Mon3 y la Universidad de Barcelona.

Ayer decidimos entre los 4 gachupines que todos pudiéramos hacer una conclusión final de nuestra estancia en México. Al mostrar mi precipitada negativa, hablamos de que no fuera solo texto sino que, aprovechando que he llenado mi diario particular de viaje con dibujos, pudiésemos incluir alguna imagen.
Pero finalmente he decidido también incluir algunas palabras, ya que si dibujase, así de un vistazo, el resultado seguramente sería una hoja en negro.

Durante nuestra estancia en México, Genaro tenía un estilo particular de explicar las cosas: muchas veces lo hacía a través de algún cuento o fabula. Así pues que ahora haré lo mismo, versionaré un cuento de Théodore Kaczynski que muchas veces me vino en mente en el largo mes de julio; aun siendo consciente que nuestra estancia en México fue muy corta para poder valorar con suficientes argumentos cómo potenciar el desarrollo de esas comunidades.

El barco de los locos
Erase una vez un barco dirigido por un capitán y su tripulación, tan vanidosos de sus habilidades para dirigirlo, tan llenos de arrogancia y tan creídamente superiores, que se volvieron locos. Pusieron rumbo al norte, llegando tan lejos que empezaron a encontrarse con icebergs y casquetes polares, pero continuaron navegando siempre hacia el norte, hacia aguas cada vez más y más peligrosas, con el único objetivo de tener la oportunidad de alcanzar hazañas marítimas lo más brillantes posibles.
El barco iba alcanzando latitudes cada vez más elevadas, al tiempo que aumentaban las incomodidades de los pasajeros y la tripulación. Se empezaron a quejar de sus condiciones de vida.¡Que el diablo me lleve! exclamó alguien de la tripulación, si no es el peor viaje que jamás haya hecho. El puente está cubierto de hielo. Cuando estoy de guardia, el viento atraviesa mi ropa como un cuchillo; cada vez que tengo que izar las velas, por poco me congelo los dedos; y todo para ganar unos miserables 50 pesos diarios!

¡Pues no os quejéis tanto! dijo una pasajera. Yo no puedo pegar ojo en toda la noche por culpa del frío. En este barco, las mujeres no tenemos tantas mantas como los hombres. ¡No es justo!

Un pasajero de Huayacocotla hizo coro: No gano más que la mitad del salario mínimo de un marinero de Distrito Federal. Para sobrellevar este clima extremo, nos hace falta una buena alimentación y no llego al mínimo exigible; los chilangos reciben mayor ración.

Pues yo tengo mayor razón aun para quejarme, dijo un marino de Veracruz. Si los gachupines no hubieran arrebatado la tierra de mis ancestros, jamás me hallaría en este barco, en medio de icebergs y vientos árticos. Estaría navegando simplemente en canoa, atravesando algún apacible lago. Merezco una compensación; y quiero que se respete mi idioma, el nahuat. Que al menos el capitán del barco me deje construir algún comercio para que pueda sacar algo de dinero extra.

No son solo humanas las únicas criaturas que sufren maltrato en este barco, añadió un defensor de los animales entre los pasajeros, su voz temblaba de indignación. "¡La semana pasada vi al tercero de abordo patear al perro por dos veces!".

Uno de los pasajeros era un profesor universitario. Apretando sus puños exclamó:
"¡Todo esto es horrible! ¡Es inmoral! ¡Es racismo, sexismo, especismo, homofobia, y explotación de la clase obrera! ¡Es discriminatorio! ¡Debemos luchar por la justicia social: mayores salarios para toda la tripulación, compensaciones para los indigenas, igual número de mantas para las señoras, y que se deje de patear al perro!".

"¡Si, si!" gritaron los pasajeros. ¡Si, si! gritó la tripulación!. ¡Basta de discriminación! ¡Exijamos nuestros derechos!.
El grumete aclaró su garganta:
"Ejem. Todos tenéis buenas razones para quejaros. Pero creo que lo que realmente debemos hacer es virar en redondo este barco y volver hacia el sur, porque si seguimos hacia el norte es seguro que tarde o temprano nos hundiremos, y con el barco se hundirán vuestros salarios, vuestras mantas, y estaremos todos ahogados."

Pero nadie le prestó atención, porque no era más que el grumete.
[…]
Se reunieron como una piña ante el puente de mando, gritaron insultos a los oficiales, y exigieron sus derechos. "Quiero mayor salario y mejores condiciones de trabajo"; "igual número de mantas para las mujeres"; "Quiero recibir mis órdenes en náhuatl"; "Quiero el derecho a organizar un negocio"; "No más patadas al perro"; "Revolución ahora"...

El capitán y los oficiales se reunieron en privado y discutieron durante un tiempo, sin dejar de guiñarse, asentir y reírse entre ellos todo el rato. Entonces el capitán se dirigió hacia la cubierta del puesto del mando y, dando muestras de gran benevolencia, anunció que el salario de los marinos se elevarían; que el salario de los marineros se elevarían hasta los dos tercios del salario de los marineros de DF, y que las órdenes para recoger las velas se darían en náhuatl; las pasajeras recibirán una manta más; el marino indígena podría organizar un comercio los sábados por la mañana; y al perro no se le darán patadas a no ser que haga algo realmente punible, como robar alimentos de la despensa.

Los pasajeros y la tripulación celebraron con gozo estas conquistas como una gran victoria, pero a la mañana siguiente, todos volvían a estar insatisfechos.

[…]

Los pasajeros y la tripulación estaban extasiados con esta nueva victoria revolucionaria, pero a la mañana siguiente estaban de nuevo descontentos y empezaban a quejarse de las mismas duras condiciones.

[…]

El grumete por su parte se enfadó gravemente.

"¿No veis lo que están haciendo el capitán y los oficiales? Os mantienen ocupados con reivindicaciones triviales sobre mantas y salarios y perros que son pateados para que no pensemos en lo que de verdad va mal en este barco, que si seguimos dirigiéndonos hacia el norte acabaremos todos ahogados. Si tan solo unos pocos de entre vosotros volvierais en razón, os juntaseis y echarais a los que dirigen el timón, podríamos hacer virar el barco y salvarnos. Pero lo único que hacéis es reñir sobre nimiedades como las condiciones laborales…

Los pasajeros y la tripulación se indignaron.

"¡Nimiedades!"gritó el pasajero de Huayacocotla, "¿Crees que es razonable que solo consiga las tres cuartas partes del salario de un marino chilango? ¿Eso es nimio?".

"¡Patear al perro no es una nimiedad!" gritó el defensor de los animales. "¡Es bárbaro, cruel y brutal!"

"Está bien", respondió el grumete. "Estos asuntos no son nimios ni triviales. Pero en comparación con nuestro problema real, en comparación con el hecho de que el barco sigue dirigiéndose hacia el norte, vuestras reivindicaciones son nimias y triviales, porque si no conseguimos que el barco cambie de rumbo pronto, vamos a morir todos ahogados.

"¡Fascista!" dijo el profesor.

"¡Contrarevolucionario!" dijo la pasajera. Y todos los pasajeros y tripulación hicieron coro uno después de otro, llamando al grumete fascista y contrarevolucionario. Lo apartaron y volvieron a discutir sobre salarios, sobre mantas para mujeres o sobre como se trataba al perro. El barco siguió navegando hacia el norte, y después de un tiempo se estrelló entre dos icebergs y todos se ahogaron.

No quiero ser catastrofista ni alarmante, pero des de mi humilde visión no creo que, siguiendo el rumbo actual, las comunidad que hemos visitado lleguen a buen puerto.
Como dijo Genaro en su momento: “El futuro es ir al pasado, no hay más!”. Lástima que el “bucle” de la inmigración i la visón de la gran vida de la “sociedad occidental” puede más que las tradiciones centenarias.

En cursos, clases, pláticas de este mes en México siempre me ha parecido que se hablaba de la productividad de las comunidades, i de cómo llevarla a término. Pero creo que la discusión no está en “como ser productivos” sino en si es necesario/ se debe ser productivos.

Por otra parte, se ve claramente la amenaza constante del modelo social y económico occidental, y como va calando profundamente en las comunidades. Y a favor de las comunidades nos encontramos a un montón de distintos agentes sociales; apoyando a las comunidades, luchando por su desarrollo… pero con distintas formas de hacer. Si todos ellos se unieran seguramente tendrían más fuerza.

Y no podría terminar esta valoración sin hablar de esa pequeña luz que vislumbra en la oscuridad del futuro zapotense: don Mago.

Un hombre sin grandes aspiraciones, resignado a vivir donde le ha tocado; pero con la tozudez de querer mejorar su pequeño entorno.
El año tras año sigue plantando maíz en esos campos impracticables. Es la visión de don Mago en la milpa la que se puede exportar para ver como funciona en todas las vertientes de su vida; la persistencia en persona. Es él quien me hace dudar de esta visión tan catastrofista de las comunidades. Porqué no es la fuerza la que rompe la piedra, sino la persistencia: “Guta cabat lapidem”.

Así que, con una visión de futuro (y productividad) y con ciertos conocimientos “científicos”, el resultado seria un dibujo en negro. Pero a lo largo de esta redacción, unos días después de ser escrita y desmigando las emociones que me traen esos recuerdos, veo que esta supuesta hoja en negro esta llena de pinceladas de colores de las distintas personas y momentos vividos allí.

Esas mágicas cenas de sopas de fríjoles con nopal en el comedor don Mago, bajo el embrujo de su voz. Amenizada con las súbitas risas de su esposa, siempre pendiente de que no nos faltaran esas sabrosas tortitas azules.
Esas melancólicas tardes en Huayacocotla, paseando por la calle principal de esta mini-ciudad escondida del mundo detrás de la niebla, con el cuerpo tiritando por el frío y la humedad que nos regalaba la lluvia… buscando refugio en la calidez del despacho del ingeniero Genaro. Quien nos enseñó a relativizar a base de humor…
La gran hospitalidad de la familia del Dr. Oliverio, que de un día a otro doblaron sus miembros sin ningún tipo de problema; mirando siempre por nosotros más que por ellos mismos…
Esos paseos por el núcleo de Texcoco al inicio de nuestro viaje, aun tambaleándonos entre la ilusión y el miedo a las 4 semanas que nos quedaban por delante.
Esa terraza de la escuela de tele- secundaria, des de donde se controlaba todo Amatepec i parte del valle… degustando una cerveza (del tiempo) compartiendo anécdotas y reflexiones con Pep… viendo caer la noche encima del poblado y el movimiento varonil de la única “taberna” de la comunidad… despertados justo al amanecer por gallinas impasibles ante nuestra curiosa presencia…
Repasando con los dedos piedras esculpidas centenares de años atrás; intentando captar a través de las yemas las realidades de quienes las usaron: Teotihuacan, la Luna, Tajín.
Los mejores desayunos que he experimentado jamás… a casa de Leulicaria; en ese comedor solo nuestro con un techo que te permitía ver el cielo ilamatlense. Lástima que las manos creadoras de esas obras culinarias restarán apartadas a 6 horas en auto des de Huayacocotla.
La Cocina de delante el Hotel Huayacocotla; abierta des de que nos levantábamos hasta que nos íbamos a dormir. Huevos revueltos, victoria, sincronizadas, corona, empanizados, te con leche… A cualquier hora y en plena disposición; bajo las tímidas risas de las cocineras que aun deben preguntarse qué hicieron durante un mes esos cuatro gachupines revoltosos.
Los diálogos onomatopéyicos de Laia; la fina línea entre la seriedad y el humor que posee Mireia; la sabiduría omnisapiente de Pep… y tantos y variopintos momentos vividos en ese mes…
....

Gràcias!!!

Ver mapa más grande

Coherencia...

2006-12-30T20:54:00.000+01:00

[Monitor educador, ISSN 1139-2339, n.118, 2006, pags. 20-21]

(ejemplar dedicado a: Eduquemos para el consumo responsable)

Monitor educador n.118

Vacaciones pagadas en nombre de la cooperación

2006-09-14T20:25:00.000+02:00

[Monitor educador, ISSN 1139-2339, n.112, 2005, pag. 9]

En este mes de agosto he viajado a un país de América Latina para realizar un proyecto educativo con niños/as de una población situada a la periferia de la capital. Aquí quiero añadir que las siete personas de este proyecto nos costeamos todo el viaje nosotros mismos, para evitar suponer una carga para la institución que nos acogía, y para que las pocas subvenciones recibidas se destinaran directamente a la realización del proyecto y no a pagarnos la estancia y el transporte.

Pero durante este mes de agosto tuvimos la oportunidad de compartir nuestra estancia con otro grupo venido de una ONG distinta y de otra región; a los que la estancia, el viaje, y los gastos extraordinarios no les suponía ningún coste personal porque su comunidad autónoma (juntamente con la ONG) los asumía en su totalidad.

En un principio esto no debería ser un punto negativo ya que es beneficioso que se promueva la cooperación internacional i la vivencia personal que supone convivir un mes entero con la población de un país en vías de desarrollo. El problema aparece cuando las personas que se inscriben a estos proyectos los perciben como la posibilidad de tener las vacaciones pagadas durante un mes en algún país de los que los occidentales llamamos despectivamente como tercermundistas.

Y esta actitud solo lleva a un desaprovechamiento del dinero que la ONG i la Comunidad Autónoma ha destinado a este fin; y peor aún, a una desconsideración y falta de respeto a las personas acogedoras que, con mucho esfuerzo y sin recursos materiales han levantado un proyecto educativo con solvencia, y han depositado sus ilusiones y esperanzas en el grupo proveniente del país occidental que, en un principio, viene a colaborar.

Imagínense que, con mucho esfuerzo, ilusión, tiempo, etc., consiguen llevar a cabo un proyecto de gran envergadura en cualquiera de nuestras comunidades. Y cuando pedís ayuda a una ONG, os envía un grupo que simplemente realiza las cuatro actividades para quedar bien con la ONG, pero el resto de tiempo (el 90%) lo dedica a hacer turismo i, en parte, a realizar acciones que comprometen el trabajo que habéis realizado. Es lógico que la frustración y el desánimo nublen la meta final del proyecto.

Con esta columna simplemente pediría a las ONG, gobiernos, administraciones y el resto de instituciones que promueven la cooperación internacional, que revisen la verdadera naturaleza de sus proyectos, y no escatimen tiempo ni recursos en seleccionar las personas adecuadas para llevarlos a termino.

¿Tu centro navega o naufraga?

2006-05-01T06:50:00.000+02:00

[Monitor educador, ISSN 1139-2339, n. 114, 2006, pags. 20-22]

Monitor-Educador n. 114

Ser o Fer de Monitor

2004-12-09T20:23:00.001+01:00

[La Nostra, desembre 2004]

Al meu entendre hi han tres tipus possibles de monitors d’esplai:

1. El que únicament diverteix als infants: pobret! Aquesta és una funció bàsica, però buida si es queda només en això. Que patètic un monitor que es dediqui simplement a fer passar bé els nens, sense cap més aspiració que aquesta.Recordem que la diversió i el joc, en el món dels esplais, mai són l’objectiu, sinó el mitjà per quelcom més gran: l’educació.

2. El qui és conscient que en les hores d’esplai està educant als infants i joves.Que bonic seria que quan els nostres coneguts ens preguntéssim què fem a l’esplai, nosaltres responguéssim “educar” en comptes de “fer jocs” o “entretenir els nens”; només amb aquesta resposta ja estaríem provocant un gran canvi en el nostre interior i en el plantejament de les nostres activitats en el curs i les colònies de l’esplai.

És aquest el tipus de monitor que hem d’exigir en els nostres centres d’esplai: El qui sap que tot joc o taller o... té un rerafons molt més exigent i ampli que la pròpia finalització del joc o la realització del taller; el qui, quan programa, es planteja què vol aconseguir realment, quin canvi vol inculcar o quines portes vol obrir en el nen/a.

3. El qui pren consciència de la seva funció educativa; i això li provoca un replantejament inevitable en la seva vida.Com a educadors en el temps de lleure, a diferencia de la resta d’agents educatius, no tenim cap altre eina pedagògica que no sigui nosaltres mateixos. Restem nus davant els infants, i aquest s’amaren del que nosaltres som; perquè no eduquem en normes, hàbits o regles, sinó en actituds (i aquestes es tenen o no es tenen).

Aquest punt fa referència a la típica pregunta que ens fan al curs de monitors: Ets monitor o fas de monitor? Es a dir, intentes educar als infants i joves del teu centre els dissabtes de 4 a 7 de la tarda, o ets educador en cada moment de la teva vida? O encara més; els dissabtes a la tarda et “poses una màscara”, i assumeixes una mentalitat (que et demana el centre) i la intentes transmetre als infants i joves? o tens assumides unes actituds, que s’adiuen amb el teu centre i les fas presents els dissabtes a la tarda?

Com a educadors, en certes actituds concretes, juguem amb la incoherència de mostrar una manera de ser a l’esplai i fer una altre al carrer. I podem viure perfectament amb aquesta ambigüitat fins que aquestes dues actituds contraposades xoquen; és aleshores que hem de decidir quin camí agafem i quin deixem (i si el deixem per sempre).I és en aquest punt que entenem que el monitor no està mai complet, sinó que es va formant a mesura que va vivint a l’esplai. I ha d’anar decidint, de mica en mica, què fer perquè el seu “ser monitor” i el seu “ser jove” es vagin encaixant i puguin arribar a ser un.Aquí ens podem plantejar com omplim el nostre temps lliure, què fem per divertir-nos (i si som realment alternatius com diem a l’esplai), si estem compromesos amb la nostra societat (i el món)...

Però aquest tercer tipus de monitor no el podem exigir des dels centres d’esplai, és un canvi que, de forma individual, cadascú ha d’anar assolint. I no és un camí curt ni fàcil, però et va omplint com a persona cada cop que vas assumit més coherència entre el que fas a l’esplai i el que fas en la teva vida privada.

La divisió del Bisbat de Barcelona

2004-11-07T15:43:00.000+01:00

Publicat a: "La Nostra" a l'octubre de 2004

Fa pena[1] que en una decisió d’aquest tipus no se’ns hagi tingut en compte. Però si ens hi parem a pensar tampoc és de massa estranyar: L’Església està estructurada de forma totalment jeràrquica; al més pur estil del Despotisme Il·lustrat del s.XIII.“Governar per al poble, però sense el poble” potser és la frase que més s’adiu a aquest canvi sobtat que ens han implantat.Fins i tot podríem trobar més semblances entre la societat d’una Monarquia Absolutista i la nostra organització eclesiàstica. Per una banda teníem el Rei i la seva cort, els nobles, els governadors i la plebe; i per una altre banda ens trobem (encara avui) amb el Papa i els cardenals, els bisbes, els capellans i, finalment, els feligresos. I com bé ens han demostrat, tant en una banda com en l’altra, l’últim esglaó no té veu ni vot; tot i ser el més nombrós!

La Samaritana li va preguntar a Jesús: Els samaritans adorem Déu a Garizim[2], però els jueus dieu que s’ha d’adorar a Jerusalem. I aquest li va contestar: Traieu-vos aquestes idees del cap; arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Grans paraules! Però què hem fet (com a Església) des d’aleshores fins ara? Construir temples a tort i a dret, donant més importància al continent que no pas al contingut, provocant mals entesos entre comunitats, i mirant més per l’Església-temple que no pas per l’Església-poble. I aquesta divisió del bisbat n’és un altre exemple: s’ha mirat més per l’estructura que no pas per la comunitat.

Si Abraham MASLOW[3] despertés, es posaria les mans al cap en veure aquesta barbaritat que es passa pel folro dels pantalons les seves teories sobre la motivació. Encara que l’organització eclesiàstica sigui totalment jeràrquica i les decisions vinguin imposades de des de dalt, el mínim, per demostrar al poble que fa una bona tasca i que es mira per ells, és preguntar-los abans de fer un canvi d’aquesta magnitud, o simplement anunciar-lo amb un límit de temps més prudencial per tal de que es vagi assimilant.

És que fins i tot fa riure: Com pot ser que uns personatges, que estan on estan per les seves virtuts i capacitats, hagin actuat amb tanta poca gràcia i tant poc tacte?

La única cosa que critico ha sigut la manera: Com s’ha decidit per mi sense mi. Personalment accepto la decisió tot i que no l’acabo d’entendre; bé, de fet ni l’acabo ni la començo a entendre. Només em pregunto, referent al tros de l’evangeli sobre “El tribut al César” i sense voler saber la resposta per no decebrem, si no hauran tractat amb moneda del César les coses de Déu.

Però no ens afligim tant; potser aquesta imposició serà l’enzim que ens acostarà, més ràpidament, al canvi que tard o d’hora com a cristians haurem d’assumir: Un protagonisme més decisiu i rellevant dels laics en les nostres comunitats; i l’accentuació del sentiment de pertinença a l’Església universal acompanyat de l’evident disminució de la solemnització patètica dels nostres campanars, ja que ens haurem de plantejar la divisió i repartició de serveis entre parròquies i comunitats.

--------------------------------------------------------------------------------
[1]: Per pena, la que feien quatre arreplegats el dissabte 19 de juny contramanifestant-se davant la Catedral de Barcelona i cridant: “Visca el Papa!”
[2]: Lloc on els samaritans, exclosos del cultes al temple de Jerusalem, van construir un temple.
[3]: Maslow va neixer a Brooklyn, New York, al 1908. I és mundialment conegut pels seus treballs sobre la motivació humana.